El teatre de carrer a Catalunya

A 'El carrer és nostre', Aída Pallarès i Manuel Pérez fan un recorregut per la història d'aquests espectacles des del final del franquisme
el carrer es nostre manuel perez aida pallares

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco


El carrer és nostre ens mena a un recorregut sobre el teatre de carrer a Catalunya, en les darreres dècades. Les arts escèniques al carrer, d’una manera o d’una altra, han existit des de temps ancestrals, fins i tot en temps ombrívols en trobem manifestacions que potser no entrarien del tot en la categoria d’arts escèniques, tal i com les entenem en el present, però que representaven un espectacle evident i desvetllaven l’interès d’un públic divers i popular. I el primer que em ve al cap és la rastellera de xarlatans que poblaven la vorera del Paral·lel, a tocar de les Drassanes, durant els anys quaranta i cinquanta.

Els periodistes Aída Pallarès i Manuel Pérez fan una reflexió profunda sobre el tema, a partir del final del franquisme, i apleguen en aquest volum un munt de col·laboracions interessants que converteixen el conjunt en una mena d’antologia de textos imprescindibles, d’autors diversos, sobre aquest tipus de manifestacions teatrals. Per a fer teatre fa falta poca cosa ben mirat, en això rau la grandesa teatral i això explica la seva supervivència al llarg del temps, malgrat la irrupció en la nostra vida de tants altres mitjans de distracció.

El llibre ens parla de la nostra història recent però també del nostre present i d’un possible futur. Les places i els carrers s’han anat adaptant, no sempre de forma positiva, a les necessitats de la gent. És cert que, per una banda, s’ha perdut aquell carrer d’abans però cal reconèixer que avui tenim també un gran nombre de parts públics que afavoreixen la socialització de la gent, les celebracions populars i les relacions humanes. Tot pot ser un escenari i així es demostra en el moment de la festa. El llibre s’inicia, més o menys, a partir de la Transició, hi ha un neguit per recuperar i reinventar, per innovar i per endegar noves propostes. Un paradigma teatral de l’època serà la companyia Comediants. I les propostes  teatrals troben acollida a llocs com la Fira de Tàrrega. Els grans entusiasmes i els grans espais de llibertat, malauradament, són relativament breus.

Els grups de tota mena, diversos en recursos, possibilitats i intencions, es multipliquen en aquells primers anys de represa democràtica. Titellaires, creadors de performances diverses, cercaviles… Moltes d’aquelles iniciatives sorgeixen i s’esvaeixen, d’altres s’adapten al pas del temps i encara les trobem en actiu. Pel mig ens ensopeguem aquells Jocs Olímpics, poc qüestionats i molt mitificats, que compten en la seva inauguració fins i tot amb un grup tan poc convencional com la Fura dels Baus. Alguns grups s’adapten al teatre més convencional i sempre sura el tema de la professionalització necessària i del flirteig, de vegades imprescindible, amb el poder polític, a la recerca de recursos i subvencions. La seguretat i la llibertat són mals companys de viatge.

Les arts de carrer potencien la vida comunitària, converteixen l’espai quotidià en una possibilitat creativa i avui topen amb d’altres dificultats, com ara el turisme massiu, la invasió d’alguns espais a causa de les terrasses dels bars i les cafeteries. Però, no és també teatre, aquesta desfilada internacional de gent encuriosida? En algun moment el llibre incideix en la competència que representen activitats com ara els grups de Diables, els Castellers, coses que no són ben bé teatre. O sí?

En tot cas el llibre planteja molts interrogants, preguntes que no són fàcils de respondre sobre els límits d’allò que és o no és art escènic o sobre els límits que ha de tenir la relació amb els qui, ens agradi o no, manen, i, en moltes ocasions, paguen. Caldria considerar l’oportunitat que representen els grans esdeveniments orquestrats des de dalt i que poden representar un bona aparador per a aquestes manifestacions però també una perillosa servitud.

Per sort, el fenomen és ben viu, sorgeixen avui noves iniciatives, grups innovadors, en el teatre de carrer però també en el d’interior, la gent jove s’espavila i intenta renovar i repensar el teatre, així com, en molts casos, vol poder viure d’aquesta activitat amb dignitat. Es podria incidir més en el tema del teatre d’aficionats, tan present a casa nostre des de fa moltes dècades, tant al carrer com a l’interior de sales de barri, modestes, properes i assequibles, i que permet una llibertat que s’allunya de vegades amb la inevitable professionalització. O en la relació entre el  teatre i les arts plàstiques de carrer, aquests grafits que constitueixen, en molts casos, el decorat ideal per als nostres espais col·lectius i les arts escèniques de carrer.

El tema és dens, tot i que el llibre mencionat sigui relativament breu. I és que més que un tema és un conjunt de temes que convergeixen però que també s’exclouen, en ocasions. Trobem mencions a moltes persones, companyies i iniciatives però, inevitablement, hi ha algunes absències ja que entrem en un camp inesgotable. El carrer ha de ser nostre i això vol dir de tothom, cosa difícil. Al menys, en moltes ocasions, ho ha estat o hem somniat que ho podia ser.

Categories
HistòriaLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES