Camilla Läckberg presenta a La bruixa (Amsterdam en català i Maeva en castellà) un nou cas per al matrimoni format pel policia Patrik Hedström i l’escriptora Erica Falck. La narració arranca amb el descobriment del cadàver de Linnea, una nena de quatre anys, surant a la mateixa llacuna on trenta anys abans havia mort una altra nena, Stella, també als quatre anys. Aleshores, dues noies de tretze anys van ser acusades del crim, tot i que no van arribar a ser condemnades a cap pena de presó perquè eren menors d’edat. Una d’elles, Helen, es va casar als 18 anys i viu amb el seu home i el seu fill a Fjällbacka. L’altra, Marie, s’ha convertit en una actriu famosa i casualment ara ha tornat a Fjällbacka per rodar una pel·lícula. També casualment, Erica Falck està escrivint un llibre sobre la mort d’Stella i aquest nou crim ocorregut en circumstàncies similars trastoca els seus plans. Hi ha relació entre els dos assassinats? ¿O tenen alguna cosa a veure amb el que va passar, també en el mateix lloc però quatre-cents anys enrere, quan la bruixeria era castigada amb la pena de mort?
Läckberg repeteix la seva fórmula en la desena novel·la protagonitzada per Erica i Patrick i la galeria habitual de secundaris: un crim perpetrat a l’entorn de Fjällbacka, que haurà d’investigar en Patrick i el procés de documentació d’Erica, escriptora, amanit amb detalls de la seva vida quotidiana. Els fans de Läckberg hi trobaran els personatges de sempre: Patrick, un dels policies amb més poc carisma de la història de la novel·la negra, sempre actuant correctament i amb amabilitat; Ericka, l’escriptora que sempre treballa sobre els casos que ha d’investigar el seu marit; Anna, la germana petita d’Ericka sempre ficant-se en problemes i que en aquesta ocasió sembla més assentada; el comissari Melberg, inepte total, conegut i temut per les seves ficades de pota; en Gosta, un altre policia, en aquest cas veterà, i també amb carisma zero, així com la Paula, l’última d’arribar a l’equip i en Martin, que està recuperant-se de la mort de la seva dona.
Hi són presents temes recurrents com la violència de gènere, la conciliació de la vida laboral i familiar, infàncies desarrelades o personatges que darrere d’una façana de normalitat amaguen problemes psicològics profunds (molts d’ells relacionats amb abús infantil i maltractaments). En aquest cas també entren en joc un grup d’immigrants sirians instal·lats en un camp de refugiat prop del poble, als que alguns ciutadans veuen amb recel, sobretot quan es confirma l’assassinat de la nena desapareguda. La novel·la desenvolupa tres línies temporals: l’actual, el moment de l’assassinat de la primera nena, 30 anys enrere i una història de fa quatre segles que connecta amb el present de manera indirecta.
Un cop més, l’escriptora sueca tira més cap al rosa que cap al negre. No pas per la temàtica, ja que la trama plantejada és dura i tots els personatges tenen un currículum vital prou ple de desgràcies, però la barreja amb comiats de soltera, tardes amb nens o xerrades entre germanes trenca, al meu parer, l’ambient adequat per a aquest tipus de novel·la. El bonisme i la ingenuïtat d’algunes situacions sumat a l’esquematisme i la superficialitat de molts personatges impedeixen que la novel·la agafi volada i es quedi en un mer entreteniment. Detalls com que la narradora, en lloc de descriure un personatge o una acció i deixar que el lector tregui les seves pròpies conclusions, ens ho dóna tot fet o, encara pitjor, ens amaga la informació per deixar-la anar de cop quan ho necessita per crear un cop defecte. La fórmula, però, sembla que funciona perquè les novel·les de Läckberg es converteixen en supervendes només sortir del forn.
