Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz
Quan em digueren que el darrer llibre de David Monteagudo contenia 67 relats vaig pensar que l’editorial :Rata_ s’havia tornat boja, que tindria més de 600 pàgines i seria quelcom fet amb pressa, un text deixat caure sobre unes pàgines sense cap lligam. Per sort, com més es jutja menys s’encerta. El mateix autor dius que la vida d’una persona podria resumir-se en una pàgina. En un primer moment sona fort i depriment però, si ho pensem, veurem com no en tenim tants, d’esdeveniments importants. Avui he deixat la fàbrica li atorga una mica de raó a Quim Monzó quan diu que fent d’articulista també fas literatura.
L’estil del llibre és d’aparença senzilla però de laboriositat oculta. M’explique. Els relats es llegeixen tot d’una, i el llibre gairebé també si tens temps. Frases curtes: subjecte, verb, predicat i punt: «El nen va arribar al poble que tenia vuit anys», no cal gairebé ornaments si el que vols és dir molt en poc espai. Uns fragments polits, treballats, com si l’autor encara no hagués deixat la fàbrica. Com que –pel que sembla— fer més de seixanta relats era massa fàcil, el mateix autor hi posarà un seguit de restriccions que aporten un esglaó més de dificultat. Si no hi havia prou amb les delimitacions espacials, Monteagudo n’aporta de temàtiques: no parlar d’actualitat, no parlar de política, ni tan sols de cultura. Com veieu, només caldria treure la vocal –a per a posar-nos a l’altura de Georges Perec (parlem de dificultat, no d’estil). L’autor ho aconsegueix sense despentinar-se i, el que és més important, sense caure en repeticions o tòpics que sap evitar amb rapidesa. Així com hi ha contes (parle d’altres autors) en què els elements o el context queden antics, la manca d’informació volguda permet que, malgrat que alguns van ser escrits el 2010, tinguen una absoluta vigència.
Per tot arreu veiem com la figura del narrador serà fàcilment vinculable a l’autor. El llibre, doncs, es podrà llegir gairebé en forma de dietari, malgrat que estèticament no ho siga. L’altra perspectiva de l’obra serà atribuïble a allò no narrat sinó observat. Seus, ell narra i tu observes com un espectador. Malgrat estar escrita per un home que treballava a una fàbrica de cartró i que fa el bot al món editorial amb una obra com Fin (Acantilado), aquest llibre resulta tenyir-se d’un pessimisme que arrossegarem per tota l’obra. No ho escric com a quelcom negatiu, al contrari, partirem d’un pessimisme en el qual l’única opció serà deixar la fàbrica per a endinsar-nos en llocs de major creació. Veiem també els canvis que experimenta, el trencament d’horaris estrictes, la pèrdua de la monotonia i altres arquetips que t’impedeixen volar. L’autor sentencia durament alguns grups de la societat, deixant que la individualitat siga l’únic camí en què hi pot haver decència humana. Un llibre àgil, senzill i complex a la mateixa vegada, crític i que posa sobre la taula alguns dels temes de major actualitat essent un llibre intemporal.
