Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz
No fa gaire vaig posar una piulada dient que havia recuperat l’hàbit de llegir al lavabo, i a la setmana següent rebia un exemplar per part de l’editor d’aquesta pàgina. Tot un detall. El llibre per si mateix crida l’atenció pel títol i per la brevetat, unes 88 pàgines a tot estirar. Com a molts dels qui ja coneixíem Henry Miller, ens va sobtar força l’aparició d’aquest títol per part de Navona Editorial. Com ja emana el títol, no esperava altra cosa que un llibre provocatiu, d’aquests que tremolen com un trapezista per la línia vermella de l’ofensa, i el que hi trobem és justament això. 60 pàgines de qüestionables reflexions amb l’excusa d’un hàbit comú.
Leer en el retrete (amb traducció d’Enrique de Hériz) em recorda aquelles columnes, com la de Trajà, en què els mateixos emperadors dictaven les seues peripècies descomunals i les nombroses batalles i miracles que podien fer amb l’espasa. A mesura que la columna creix la narració és menys versemblant i més egòlatra, com passa aquí. Henry Miller aconsegueix provocar i enganxar a parts iguals, barrejant amb intel·ligència consells lectors amb autolloances que semblen excitar l’autor. Entre mitges, Miller té temps per a criticar altres gèneres literaris que creu menors, intranscendents segons ell, com els thrillers, els quals cataloga com a “meros flecos de la literatura”. Sense perdre cap línia (el llibre no t’ho permet) també tracta el paper de la dona lectora, concretament aquella dona que té fills a càrrec seu i que deixa de banda la lectura quan té un fill al que cuidar: “¡Pobres madres! Qué dura es la vida para vosotras en estos tiempos. Y sin embargo, comparadas con las que vivían las madres de hace cincuenta años vuestras oportunidadds para alcanzar un desarrollo propio se han multiplicado por mil. (…) Están los niños, claro! Cuando fallan todas las demás excusas, siempre quedan… ¡los niños! Tenéis parvularios, parques, niñeras, y sabe Dios qué más.”
Com veiem Henry Miller vol fer que el lector s’aixeque de la butaca i li vulga donar una bufetada. Si fos altre, titllaria l’autor de classista, doncs no contempla que parvularis o minyones són coses de persones que poden pagar-ho. Però conec l’autor, sé que va lluitar contra el fred i la fam a París, on dormia sota un pont mentre vivia de la beneficència. Si el lector fa una lectura reflexiva no caurà en provocacions innecessàries. A més a més, l’escriptor americà fa una mena d’índex en què enumera per quins motius la gent llegeix: (1) Per a allunyar-nos, (2) per a armar-nos de perills reals i imaginaris, (3) mantenir-nos al nivell dels nostres veïns o impressionar-los, (4) per a saber allò que ocorre al món i l’últim (5) per a passar-ho bé, obtenir un estímul que ens permetrà una activitat major i més elevada i una existència més rica.
Per últim, Miller fa alguns comentaris sobre els canvis intergeneracionals aplicats a la lectura, o el que és el mateix, aquella frase tan carregosa d’“abans la gent llegia més”, que pot ser vertadera, però que cal acompanyar amb un mínim exercici empàtic sobre el ventall de possibilitats que hi havia abans i les moltes que hi ha ara a l’hora d’invertir el temps lliure. A mi, personalment, aquest estil descarat i barrut m’encanta. La sensació de ser intocable i la seguretat de poder escriure amb l’únic objectiu de molestar m’apassiona. No obstant això, entenc algunes de les crítiques que he pogut llegir, fonamentades totes elles. Malgrat aquestes, també em permetré el luxe de donar un consell: a l’hora de llegir un autor irònic cal saber una mica sobre la seua vida, és una bona forma de saber quan fa befa i quan és un bocamoll, actitud de la qual Henry Miller no està absent en moltes parts del llibre.
