La part de tots nosaltres que es queda pel camí

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Vaig descobrir Murakami amb Tòquio Blues, com tants milers de lectors. Llavors treballava jo a una llibreria de Barcelona, tothom el demanava, les piles de llibres baixaven i plovien les reedicions. Han passat ja uns quants anys d’això i aquests dies he llegit El meu amor Sputnik (labutxaca/Tusquets). Reconec que no m’esperava gaire cosa, suposo que perquè sempre he cregut que Murakami està una mica sobrevalorat, encara que un altre dels seus llibres, After Dark, em va agradar força. Per sort, però, m’he trobat amb una meravellosa sorpresa. A El meu amor Sputnik, tenim una història d’amor que acaba esdevenint una història de soledat. Sumire és una noia jove que ha abandonat els estudis perquè vol dedicar-se a escriure. Els seus pares li han posat un ultimàtum: la mantindran fins a determinada data, a partir d’aquí, si escrivint no es guanya la vida, haurà de buscar-se una feina. Per sort, un dia coneix una dona, Miu, disset anys més gran que ella que li ofereix incorporar-se a l’empresa familiar. La protagonista accepta, i tot li va força bé, però té un inconvenient: s’està enamorant d’ella, tot i que Miu està casada amb un home.

A mesura que avança la lectura, veiem que el matrimoni de Miu no funciona del tot bé, o almenys no com un s’esperaria d’una parella feliç; ella va patir una experiència traumàtica quan era jove i això la va afectar a nivell físic i emocional. Per altra banda, Sumire també té els seus propis maldecaps, lligats amb el seu desig i amb la necessitat de sentir-se realitzada com a escriptora. Hi ha un tercer personatge, K, que és el que fa de narrador, un noi amic de Sumire enamorat d’ella que viu amb resignació que la relació no vagi més enllà de l’amistat. Els tres, doncs, viuen continguts, reprimits d’alguna manera, i això ens porta a pensar en una mena de dualitat en les persones: aquells que som i aquells que voldríem ser.

Amb aquesta idea de la dualitat és amb la que juga Murakami. Els seus lectors fidels saben que habitualment l’autor japonès ens porta per viaranys surrealistes i onírics i aquesta novel·la no n’és una excepció. Al llarg de la història assistim a diversos episodis que estan fora de la realitat. El trauma de Miu és un fet impossible, però que, en canvi, va succeir; la situació en la qual s’acaba trobant Sumire és tot un misteri i fins i tot K viu una mena de traspàs a un món paral·lel. En essència, amb molta sensibilitat però també cruesa Murakami ens ve a dir –crec- que en cada experiència traumàtica, en cada absència, una part de nosaltres es queda pel camí. Poc a poc ens anem buidant, a vegades aconseguim omplint-nos d’altres coses, però no sempre és així. Els tres personatges deixen de ser el que eren. I el lector també s’adona que ell tampoc no és el que era fa uns anys, que les coses han canviat, que una part d’ell ha quedat enrere i  a estones no es reconeix. La vida és així, ens diu Murakami, anar assumint pèrdues i absències. Mantenir-se dret, mentre el temps ens colpeja.