Convé celebrar noves produccions de clàssics, que en els temps que corren són especialment necessàries: davant de Twitch, TikTok i YouTube, que lideren la imparable alienació de l’espai comú (si és que encara existeix), posicionar-se de cara el passat per enfrontar un futur conjunt sembla un bon punt de partida. D’aquí que la idea d’una producció d’Ifigènia que crida en contra de l’abús envers nenes i dones i posicioni la violència com a constant que s’ha d’interrompre, sigui necessària.
Aquest és el missatge que vol transmetre l’obra i els mecanismes per fer-ho són múltiples: per exemple, el cor cridant al públic «fins quan?», Clitemnestra assassinant Agamèmnon en un ritual o la mateixa Ifigènia demanant al seu pare que no l’executi; queda clar que el text busca ser feminista, antimasclista, renovador. L’adaptació d’Albert Arribas i la direcció d’Alícia Gorina no perden oportunitats per subratllar aquest posicionament indispensable en una societat com la nostra.
És una llàstima que els elements addicionals amb què es farceixen els espais intermedis no funcionin de la mateixa manera: les dones del cor convertides en Jack Nicholson a El resplendor, amb destral inclosa, que miren el públic amenaçadorament; Agamèmnon agafant el cos d’Ifigènia/Clitemnestra com si es tractés d’una pietat cristiana a la manera de Bill Viola; o una escena de mística musical més propera al Cirque du Soleil que a una obra de teatre convencional. Massa idees polaritzen i fragmenten una intenció comunicativa que queda curta en moltes direccions.
La direcció de Gorina té, malgrat tot, imatges potents: les noies del cor, amb el cap cobert per un mocador vermell, amb un cos d’infant a les mans i imitant els moviments d’Ifigènia quan demana que no la matin, és una escena esfereïdora i terriblement contemporània. Els mateixos moviments del cor, per Ester Guntin, tenen força. I el text d’Arribas és bo i ple de detalls, sovint ben aprofitats per l’equip de bons intèrprets de la producció. Un plaer poder gaudir de les veus treballades i voluptuoses de Pere Arquillué (Agamèmnon/Orestes) i Emma Vilarasau (Clitemnestra/Ifigènia), amb una Marta Ossó com a Ifigènia que ens fa còmplices de la transformació de la noia quan passa de ser víctima a liderar el seu destí i avança que el seu sacrifici no serà tal, tot i que ningú l’escolta.
La seva relació amb Agamèmnon, complexa i rica i perfectament adaptada per Arribas en la seva brevetat, va quedar exquisidament retratada a escena: Arquillué, conscient del dolor i modulant la veu per a representar auditivament el patiment, i Ossó, alegre pels canvis que s’aproximen i, tanmateix, nerviosa. No sabria dir si Arribas va treballar l’expressió dels personatges amb els intèrprets, com fa poques setmanes vèiem a una altra obra seva, Cadires, però el text és accentuat de diverses maneres per tots els personatges (cor inclòs) i s’agraeix que un element tan important en la primera hora i mitja de la producció entretingui i s’empri per comunicar.
També Vilarasau aporta la seva percepció genuïna i polièdrica de Clitemnestra, en els seus clímax sagnants i violents, però també en les llàgrimes que vessa per Ifigènia. Arquillué, Ossó i Vilarasau són qui mouen endavant la producció, per la seva presència escènica, pel seu control de la veu, perquè enriqueixen el text amb sons, gestos i intuïció dramàtica. Fantàstic també Albert Pérez com a Menelau. Bastant més pla, amb un punt estrident, l’Aquil·les de Pau Vinyals. Bones paraules per a la il·luminació de Raimon Rius i la subtilesa dels seus canvis de llum.
Desgraciadament, dues interrupcions van ferir la representació d’ahir, 1 de maig: la primera causada per una indisposició d’un espectador que va trencar en dos la petició de clemència d’Ifigènia al seu pare; i la segona, una altra indisposició, aquesta vegada d’una actriu per ennuegament a causa de sang de mentida que va provocar la cancel·lació de la representació mitja hora abans del final. Enviem desitjos per a la ràpida recuperació de l’actriu.
