Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Havia sentit molt bons comentaris sobre Roma, la pel·lícula de Netflix que dirigeix el mexicà Alfonso Cuarón, i que –diuen- aspira a guanyar importants estatuetes en els Oscar, especialment després de les nominacions als Globus d’Or (Millor Director, Guió i Pel·lícula Estrangera) i del Lleó d’Or que es va endur al Festival de Venècia. Volia haver-la vist al cinema, abans que arribés a Netflix, però al final he hagut de conformar-me amb la pantalla petita, cosa que tampoc lamento perquè així, almenys, he pogut esperar que l’èxit reposés abans de veure-la.
Roma es presenta com una mena de relat autobiogràfic del propi Cuarón, director molt apreciat a Hollywood, especialment després de guanyar l’Oscar a la Millor Direcció i el de Millor Muntatge per Gravity (pel·lícula que encara ara considero sobrevalorada). La història de Roma gira al voltant d’una família benestant mexicana, amb qui viuen dues serventes. El pes de la pel·lícula, el porten una d’aquestes serventes, Cloe (Yalitza Aparicio), i la senyora de la casa (Marina de Tavira). Aquesta darrera veu com el seu món de benestar s’ensorra quan el seu matrimoni comença a fer aigües. De fet, s’intueix que ella sap des de fa temps que les coses no van bé i per això s’esforça tant en satisfer el seu marit. Cloe, per la seva banda, té el seu propi conflicte personal, menyspreada també per un home a qui ella estimava. Com a rerefons, tenim les revoltes socials que va viure Mèxic en la dècada dels 70 com a conseqüència de la situació política.
Explicat, de manera molt lleugera, l’argument, el que caldria afegir és que la pel·lícula és en blanc i negre. Probablement algú es pregunti si a hores d’ara això és un detall important o no, però val la pena remarcar-ho, perquè en els darrers anys, alguns directors han apostat pel blanc i negre amb força èxit. En aquest cas m’atreviria a dir que aquesta característica sí és rellevant per a la història que ens explica. M’explico: Roma té tots els números per convertir-se en una mena de pel·lícula de culte, independentment de l’èxit que tingui (Netflix encara no ha informat dels visionats a la seva plataforma), però crec que si aquesta producció fos en color, hagués passat bastant més desapercebuda. Una vegada vista, he dedicat una bona estona a pensar en el tema i, definitivament, crec que el blanc i negre no és pas un caprici del director. Diu Cuarón que quan la pel·lícula va ser concebuda, ja era pensada en un blanc i negre “contemporani, no pas nostàlgic”. M’ho crec, per què no, però també penso –insisteixo- que en color, Roma no hagués funcionat tan bé.
M’explico. Encara que el pes de la pel·lícula el portin les dues dones abans esmentades, l’autèntica protagonista és la serventa, és a ella a qui la càmera segueix fins la darrera escena. De fet, el propi Cuarón confessa que amb aquest projecte ha volgut homenatjar la minyona que el va cuidar. Roma ens mostra una història que podria haver començat en un altre moment i haver acabat també en un altre moment. L’important no és tant com comença i com acaba, sinó allò que ens va mostrant la càmera, els sentiments dels personatges. Les veus crítiques d’aquesta pel·lícula –alguna n’hi ha- consideren que allò que veiem no és pas tan rellevant com per considerar Roma una obra mestra, que en el fons tampoc passa gaire cosa, que les revoltes socials que hi apareixen no estan ben contextualitzades i que hi ha moments una mica forçats o directament artificials. Malauradament, després de veure Roma, crec que em quedo en la banda de les veus crítiques.
Realment n’hi ha per tant amb aquesta pel·lícula? A vegades tinc la sensació –i segurament alguns pensaran que estic dient una bajanada, però és el que penso-, que si algú fa una pel·lícula en blanc negre, amb un metratge que superi les dues hores, li posa un ritme lent i no es trenca gaire el cap amb l’argument, sinó que mira de mostrar la vida tal qual es, és molt possible que la crítica l’aplaudeixi. Honestament crec que Roma està sobrevalorada, com altres films de Cuarón. Ni la història és res excepcional ni tècnicament és per caure de la cadira. I també sóc dels que pensa que té moments artificials, carregats de dramatisme, però poc naturals). Sí que crec que hi ha bones interpretacions, especialment les de les dues actrius principals, però en essència crec que tenim una pel·lícula molt normaleta que fins i tot, en alguns moments, es pot fer eterna i avorrida. Veurem quin recorregut i reconeixements tindrà a partir d’ara.
