La Barcelona que no era guapa

Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz

Conec Núria Cadenes des de fa temps, primer com a escriptora per Cartes de la presó (Edicions 3 i 4), més tard com a la meva llibretera i ara com a veïna torrentina. Veig en ella una  d’aquelles escriptores en què vida i obra van lligades, i en el seu darrer llibre el seu caràcter impregna cada mot que hi trobem. Així, en saber que publicava un nou llibre no vaig dubtar en acudir a la seva presentació, i sense encara llegir ni una línia, vaig saber que el llibre m’agradaria. No ho vaig saber per simpatia, ni amistat, sinó perquè qui la coneix sap que és pura reivindicació, i en veure com els ulls se li humitejaven mentre parlava de la senyora Rosita sabia que cada personatge de Secundaris (Comanegra) portaria amb ell una mica d’aquella Cadenes que tant agrada.

Si hom preguntés per Barcelona i 1992 la resposta lògica seria “Olimpíades”, “reconeixement” i “esplendorositat”. El món ens mirava, d’acord, però només veia allò que les elits del nostre país deixaven en primer pla. Núria Cadenes representa això, els secundaris del nostre país, aquells que sempre perden, que mai ajupen el cap, i que tenen més dignitat que ningú. He de reconèixer que aquest gir em sembla sublim, i que dubto molt que hi hagi cap altre escriptor més adient per a escriure una història com aquesta.

La nouvelle que s’ha empescat Cadenes té com a referència Nous Barris, i més concretament, el Turó de la Peira. Desconegut per a molts –jo entre ells—el Turó és un indret fabulós per a contextualitzar l’obra. Un barri de classe treballadora, molt treballadora, que es veu afectat per l’aluminosi. Les grans constructores retallaven d’aquí i d’allà per embutxacar-se la diferència, perquè per a elles la vida dels no principals no val gaire, de fet, no val res. L’aluminosi va afectar el barri, tant que una nit qualsevol, un edifici es va ensorrar i va matar una dona. En sortir a la llum la gent ha de marxar de les cases, i els qui hi romanen perquè no tenen alternativa ho faran amb bigues de ferro a la cuina i amb la por al cos. L’autora dibuixa una Barcelona que sabem que existeix però que no volem veure: res de medalles d’or, corones de llorer o glòria, a Secundaris hi ha xeringues, lluita i fam. La metàfora d’uns pisos desestructurats de famílies desestructurades qualla de meravella amb el que vol expressar l’autora.

Tot i que la història és bona, resta eclipsada per l’estil. La forma de triar els mots representa un dels grans encerts del llibre. Barreja veus amb un joc d’analepsis i prolepsis que pot arribar a despistar el lector més despistat. La forma de narració queda descrita a la portada, un tobogan que baixa i puja, o puja i baixa, fent un cercle narratiu del qual ens és impossible sortir. El llenguatge sec, dur, tallant però sucós, transmet tant que costa no empatitzar amb el drama humà que viuen els personatges. Per la presentació vaig saber que els fets narrats, així com els personatges, són coneguts per Cadenes. El Sergi, qui fa de lector a una dona gran, Andrés, Rocky, Maria Aurèlia, Conxi, Paquita… Tots ells aporten experiències que serveixen per a contextualitzar el barri. Cadascú passa per unes penúries: caràcter, ceguera, drogues o pallisses, que faran d’introducció a aquell món tan llunyà que eren les afores de la ciutat de Barcelona el 1992.

No és solament cruesa, Cadenes no et llança el missatge a la cara i prou. Ella sap embolcallar un missatge rude entre una subtil ironia metaliterària que treu somriures entre la cruesa. Les onomatopeies es fan servir com les veiem a l’obra de Rodoreda, i l’adjectivació tan rica ens deixa navegar per tota la història que queda exigua envers els desitjos d’un llibre més llarg. Tot plegat, Secundaris és una novel·la de lectura obligatòria, un cop de realitat que ens baixa a l’infern enfront de la banalització supèrflua dels qui no tenen veu. Cadenes fueteja el lector fins que ens adonem del fet que no són actituds amb els països tercermundistes, i que a sis parades de metro d’on ens fem les fotos, hi ha històries que mai ens han contat. Gràcies, Núria, per treure-les a la llum d’una forma tan colpidora.