Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
No acabo d’entendre l’adjectiu honest amb el qual, en algunes ressenyes, han adjectivat Les vuit muntanyes de Paolo Cognetti. Potser és que avui ens trobem amb llibres d’èxit que juguen amb els lectors, fent trampes, amb cops d’efecte que no venen a tomb i sorpreses inesperades. Però, al capdavall, fer això no és pas deshonest, en el món literari es poden fer moltes coses, si es fan bé. El que sobta és l’èxit obtingut pel llibre, en una època en la qual la senzillesa, així com les històries explicades de forma planera, i que incideixen en les vides quotidianes de la gent, han restat amagades rere l’allau de gèneres com ara el de la novel·la negra. Aquesta obra ha rebut premis i reconeixements, començant pel prestigiós Strega italià. I s’ha venut molt bé.
La prosa de Cognetti, (Milà, 1978), que s’estrena en la narració llarga amb aquest títol, tot i que ja ha publicat diaris personals i narracions breus, flueix com les aigües d’un riu del qual, com s’explica en algun moment de la narració, el futur és, precisament, la font on neix. Ens trobem davant d’una història familiar, d’una amistat juvenil que es perllongarà en el temps i que se situa en el marc d’una natura que pot ser amable però també aspra i perillosa, una natura que per a un dels personatges principals és la visió que en tenen aquells que no hi viuen. Per als pocs que hi resten no existeix aquest terme, general, una mica devaluat, sinó els noms concrets dels arbres, dels ocells, dels prats i els boscos, ja que tot té la seva utilitat per als autòctons. Ja fa anys vaig llegir en algun lloc que això de la natura, o activitats com l’excursionisme, eren invencions urbanes.
Malgrat que hi surten dones de caràcter potent, aquest és un llibre d’homes, el pare de Pietro, Bruno, l’amic, queden molt més definits que no pas les dones, tot i que aquestes esdevenen una mena de símbol de l’estabilitat i l’ordre de les coses. L’autor és, també, muntanyenc, i ens ofereix unes descripcions acuradíssimes del paisatge. Alguns aspectes m’han fet pensar, sense que hi tingui res a veure, amb El gran Meaulnes. Potser és el fet d’aquesta amistat entre homes, tan especial i intermitent. El temps canvia les persones, o potser no tant com sembla.
Pietro, el protagonista i narrador, cercarà alguna cosa en les muntanyes llunyanes i exòtiques i Bruno, l’amic, pastor, pagès, ramader, paleta, romandrà en el seu recer vital, que no és capaç d’abandonar, ni tan sols quan el perill evident dels canvis en el medi natural representin un risc excessiu o per recuperar la família que ha arribat a conformar. A casa nostra hi ha hagut des de fa molts anys una gran afició per la muntanya i l’excursionisme, no ens és difícil reconèixer aquests llibres que es guarden i firmen en els cims assolits i en els quals podríem recuperar vells moments vitals. Malgrat això, no sembla pas que el tema, en l’actualitat, resulti tan atractiu com per endegar una narració de pes, com aquesta. Hi ha romanticisme i també nostàlgia en aquesta narració, o potser, tan sols, la constatació de què tot passa, com nosaltres mateixos, i de què, en el fons, no trobarem al Nepal allò que no haguem sabut trobar a les nostres muntanyes personals i properes. Cadascú és com és i ha de viure com sap i pot, a la seva manera, cosa molt més difícil del que pot semblar.
Jo he llegit l’edició en català que publica Navona (en castellà ho fa Literatura Random House) i he de dir que la traducció de Xavier Valls és excel·lent i és remarcable l’habilitat d’entomar mots que no són normatius i no entrar en l’obligació de les, en ocasions, molestes cursives. Les grans històries, com aquesta, són, precisament, aquelles que semblen més senzilles i quotidianes. La muntanya es el marc del quadre però el quadre és molt més important, ens parla de la vida, de les esperances, de les dificultats que ens encalcen i dels paranys i condicionaments de coses com ara l’amistat, els afectes familiars, les arrels personals, o l’amor de parella.
