Marta Planes. Lleida / @martaplanes
Aki Ollikainen recupera a El año del hambre (Libros del Asteroide, amb traducció de Luisa Gutiérrez Ruiz) un dels episodis més negres de la història de Finlàndia. Un dels països que actualment és un exemple per a la resta d’Europa en matèria d’educació o investigació, entre d’altres, va viure el 1867 una anyada terrible de fam provocada per les males collites i la manca de cereals. Es calcula que en aquesta greu crisi humanitària hi van morir unes 250.000 persones, xifra que representa gairebé el 10% de la població.
El año del hambre, publicat a Finlàndia el 2012, és l’opera prima d’Aki Ollikainen, amb la qual va quedar finalista al Man Booker International, el premi Femina Étranger i el Europese Literatuurprijs. Ollikainen ha publicat dues novel·les més, Musta satu el 2015, i Pastoraali el 2018, encara no traduïdes ni al castellà ni al català. L’autor focalitza la tragèdia finlandesa en una família de grangers que ha de prendre una decisió duríssima en la primera de moltes escenes devastadores que veurem. Després d’abandonar casa seva, al nord del país, una mare i els seus dos fills es dirigeixen cap a Sant Petersburg (Finlàndia va formar part de Rússia fins al 1917), convençuts que a la gran ciutat hi trobaran menjar. Marja, Mataleena i el petit Juho emprenen un trajecte incert al límit de les seves forces, tant físiques com emocionals. Paral·lelament, a Hèlsinki, les classes benestants representades pels germans Renqvist, metge i politic, es miren la tragèdia nacional des de la distància.
Ollikainen concentra en un breu (132 pàgines) però intensíssim relat la vida de persones desesperades, obligades a abandonar-ho tot i lluitar per sobreviure. Marja, Matalleena i Juho s’afegeixen a una riuada de desemparats que caminen sense saber on van: s’humilien per un pa fet amb farina d’escorça de pi, xuclen la sang de les vaques, mengen gos… Enmig d’aquest panorama desolador, l’autor ens mostra sense pietat com les disputes per una engruna de menjar o un racó per dormir fan aflorar la mesquinesa i la violència, elevades al límit d’anular la condició humana…
Tot i que apareixen figures que intenten ajudar malgrat la manca de mitjans, l’autor ens mostra una societat que esdevé egoista i poruga davant del que considera una amenaça: portes que es tanquen, insults, abusos de poder, violacions, assassinats per un tros de carn… mentre la gent mor congelada, cossos anònims esborrats per la neu o relegats a una fossa comuna. Gent sense nom: “No te voy a preguntar tu nombre. Al final de este camino nos espera una fosa común. Y al pie de la tumba ningún cura nos llamará por el nombre, no señor”.
El paisatge blanc, desolador, no ofereix treva ni refugi, fins i tot podríem dir que lluita contra els personatges: “lo peor es la puerta, por sus rendijas la nieve se cuela en el interior y encuadra el hueco de la entrada como la muerte, que pretende instalarse a vivir en la cabaña”. La neu ho inunda tot. La mort és blanca: “Ella trata de mantener San Petersburgo en su pensamiento, pero la ciudad encoge, alrededor crece la planicie nevada y el bosque tenebroso que acaba ocultando en su interior los palacios que huyen en la lejania”.
L’autor descriu aquest periple amb una prosa lacònica i depurada que reforça la duresa del relat. Que l’acció estigui narrada en present li confereix una immediatesa terrorífica: el lector no té el consol de pensar que es tracta d’uns fets acabats, tancats, arxivats. Sembla que acabi de passar. Que estigui passant. No a Finlàndia, és clar, però sabem prou que avui dia hi ha molta gent que viatja sota condicions similars buscant el seu Sant Petersburg. Malauradament, mirar cap a una altra banda segueix sent la nostra especialitat.
