Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz
D’uns anys ençà vivim una època de noves i bones veus literàries en català gràcies a l’esclat d’escriptores d’una qualitat sobresortint com Eva Baltasar amb el seu Permagel (Club Editor), Anna Punsoda amb El llit dels altres (Amsterdam) i Marta Orriols amb Aprendre a parlar amb les plantes (Edicions Periscopi). Noms que no fa molt eren completes desconegudes en el camp de la novel·la catalana i que ara gaudeixen de ser als tops de la majoria de llistes de vendes i desitjos.
L’obra d’Orriols (que també es pot trobar en castellà a Lumen) comença de forma directa, sobtada, i presenta de forma ràpida la figura de Paula Cid, qui ha patit la pèrdua del seu company, en Mauro, quan un cotxe l’escombra després de la inesperada confessió que ell estima una altra dona. Orriols sap com fer del patiment i de l’enyorança la seua major virtut, fent servir la Paula com a mirall en el qual reflectir el seu art per a la narració. L’autora dibuixa amb paraules un personatge colpit pel dolor, amb una manca d’afecte que arrossega des de ben jove i amb la feridora notícia per la mort de Mauro.
Paula es troba en un laberint sense sortida, acostumada a salvar vides a la feina —neonatòloga— ara necessita que algú l’ajude i la tregui d’aquesta muntanya russa d’emocions. La notícia de trencament prèvia a la mort l’impedeix un dol total, fent que veiem ací un joc de sentiments contraposats d’amor-odi, de pena i la compassió, i de necessitat de gent i la voluntat d’estar a soles. L’evolució de l’obra va de la mà amb l’evolució interior de la Paula, qui a poc a poc representa aquest alleujament que solament el temps concedeix en certes ocasions.
La mort, com veiem, sempre serà present. El record, amb ella, ocuparà un lloc privilegiat dintre de les temàtiques de la novel·la. Marta Orriols aporta un pensament peculiar. Pel que fa als records, planteja la importància d’aquells que encara no ho són, però que ho seran quan es materialitzin. Així, el relat narrat podrà ser compartir per un grupuscle de gent sense gaire en comú, solament aquestes vivències, així com de forma individual, de forma lliure, un sentiment que tothom té al seu interior i que externalitza en situacions puntuals com la pèrdua d’algú.
La proposta intimista de Marta Orriols és excepcional, amb un llenguatge natural que afecta com un tret al cor, i que emociona, molt, i condiciona la lectura fins al punt de trobar en Paula una amiga que t’acompanya. Als personatges físics s’hi suma la mort i el dolor, com un element més, tant —o més— important com les persones. La mort fa que ens replantegem les relacions diàries que experimentem, deixant-nos entreveure que no sabem gaire d’aquelles persones que titllem de “properes”. La Paula té aquestes persones estimades al seu voltant. Un pare, vidu com la filla, així com la seva millor amiga, tracte de reconduir la protagonista pels camins de la felicitat, aparentment impossible per a la Paula. Les plantes, un lligam físic amb el Mauro —aficionat a la jardineria— serà l’element natural que impregna la novel·la d’una ferma reivindicació dels sentiments a flor de pell.
El camí de superació és dur, feixuc i llarg, però veiem un retrobament amb u mateix que hom ha pogut experimentar. Una mena de canvi de mentalitat —inconscient molts cops— que ens fa veure-ho tot amb uns filtres clars, sense cap àncora negra que ens arrossegue cap a la penombra. La tria de la professió de Paula és un d’aquells factors petits però que s’hi sumen a molts altres per a confeccionar una delícia d’obra. Una metgessa d’una UCI neonatal, que coneix de primera mà la mort, així com la virtut de la lluita per a evitar-la. I ara, Paula es trobarà a l’altra banda de la consulta, de metgessa a pacient, afectada per un interior complex que ens fa ballar per la novel·la.
Potser és perquè he perdut un familiar i la novel·la m’ha afectat més del compte, però pense que independentment d’això estem enfront d’una obra atemporal i que afectarà qualsevol persona amb sentiments. Malgrat aquesta tristor grisenca temàtica, Orriols sap refer-se’n i fer que tanquem els ulls —i el llibre— amb un regust de superació que mai havia experimentat.
