Un amor que ho trasbalsa tot

Ricardo Gallego

Jamie Quatro, autora nord-americana amb una prolífica carrera en el camp del relat, presenta El sermón del fuego (Libros del Asteroide amb traducció de Regina López Muñoz), el seu debut com a novel·lista, un text sobre la culpa, el perdó i els diferents tipus d’amor que poden condemnar o salvar la nostra existència. El punt de partida de la història és el moment que la Maggie i el James decideixen, gairebé de forma impulsiva, fer el pas i consumar l’amor que senten l’un per l’altre. No coneixem els detalls, ni què va succeir exactament a l’habitació de l’hotel (ho esbrinarem més endavant), però sabem que la Maggie va ser infidel al seu marit, Thomas. Llavors la història comença de nou, i a partir d’aquí trobem cartes, entrades de diaris, narracions en primera i tercera persona, que construeixen un trencaclosques que poc a poc dibuixa tot el que la Maggie va sentir a l’enamorar-se d’un altre home, sobretot tenint en compte la gran devoció que la protagonista professa a déu. I aquest debat entre la religió, la moralitat i el que el nostre cos desitja es converteix en el motor que ens transportarà al llarg d’una cronologia imprecisa: la narració viatja al passat, al present i al futur, sense un ordre concret.

El Thomas es desviu per la Maggie, tots dos són especialistes en els seus camps de treball, i construeixen una família model que pot criar als seus fills sense problemes econòmics. Així mateix, arribem al punt en el qual la Maggie entra en contacte amb el James, i la connexió intel·lectual amb el poeta és el que comença a avivar la flama en la Maggie. El desig sexual és cada vegada més poderós, perquè les seves emocions han connectat intel·lectualment amb una altra persona i la seva ment, que a vegades parla amb si mateixa com si es tractés d’un déu que li fa teràpia, no deixa de plantejar-se el perquè de les coses. Per què, si existeix un déu, li permet sentir un desig tan fort per una altra persona que no és el seu marit? Es tracta d’una prova? I si és així, amb quin objectiu? El seu testimoni és bell i, a vegades, esquinçador encara que de forma continguda. Un text elegantíssim sobre l’amor i la càrrega mental autoimposada quan un fet suposadament amoral arriba a la nostra vida com caigut del cel.

La novel·la de Jamie Quatro abasta tota una vida, i la seva lectura frenètica val la pena encara que pensem que el tema religiós no és per a nosaltres, de fet és una excusa perquè la protagonista dialogui amb si mateixa i amb les idees d’altres filòsofs/teòlegs sobre el sentiment de culpa i desig, però això és només l’escenari d’aquesta novel·la introspectiva: un retrat. L’estructura de la novel·la, així com els canvis de registre, combinats de manera idònia, sense que arribem a perdre’ns mai malgrat els salts temporals, fan que el llibre es devori mentre som partícips d’una història que, encara que pugui semblar típica, és totalment nova.Per cert, el llibre sobre el color blau al que la Maggie fa referència en alguns passatges, per si a algun lector li interessa, es tracta de Bluets, de Maggie Nelson. És un llibret únic que barreja prosa i poesia, a manera d’assaig, que utilitza el pretext d’enamorar-se d’un color per a debatre, entre altres idees, sobre l’aleatorietat de l’amor.