Inventario de lo que queda cuando el bosque arde (Siruela, amb traducció al castellà de Natalia Zarco) és la primera novel·la de Michele Ruol (1986), anestesista de professió. La novel·la, que ha guanyat nombrosos premis i serà portada al cinema, està dividida en tres parts i noranta-nou capítols, alguns de molt breus, instantànies de tot just una pàgina. Cada capítol fa referència a un objecte de diferents llocs de la casa o de l’automòbil, com el rebedor, la cuina, la saleta o el maleter.
La història central es narra a partir d’aquests objectes, aparentment banals i quotidians, però dels que se n’extreuen les empremtes dels qui els van habitar. Tots aquests objectes formen un mosaic tràgic i simbòlic i amb ells es reconstrueix la infància dels germans protagonistes i la relació i els conflictes dels membres de la família. Per tant, aquesta novel·la és un inventari d’objectes per conèixer les seves vides de manera original i emotiva mitjançant temes com la culpa, el dol, el perdó, el dol, la intimitat, l’esperança, els somnis o el futur.
La novel·la està protagonitzada per dos germans morts en un accident, anomenats Major i Menor, i pels seus pares, Pare i Mare. Després de la pèrdua, aquests han de continuar vivint, ja que la vida continua, i per breus moments creuen no ser conscients de la tragèdia. Saben que han de refer les seves vides, reconstruir-se i seguir endavant, però s’han vist irremeiablement alterades.
Michele Ruol.
Tenien una projecció de com els seus fills es desenvoluparien i ells envellirien veient-los créixer, però ja no passarà. Això obre una esquerda en la parella i els sentiments d’absència i abandó s’expandeixen al voltant d’ells. Quan les persones són desposseïdes d’allò que els fa humans, com ara la consciència i la il·lusió, i per tant perden tota traça d’humanitat, són els objectes els que prenen el comandament, com en aquestes pàgines.
A l’Inventario de lo que queda cuando el bosque arde, Pare i Mare descobreixen que el dolor mai desapareix i sempre t’espera amagat a la memòria, encara que hi ha la possibilitat de transformar-lo. Sorgeix la pregunta de si és millor afrontar el dol, parlar-ne i agilitzar-ne la cicatrització o potser aquesta arriba a partir del silenci, de deixar-ho estar i del pas del temps.
Penso que és una novel·la original, però no ha satisfet les meves expectatives. Al meu entendre, abusa dels dos punts, potser és una mania meva, però crec que se’n podrien haver evitat tants. Tampoc m’han agradat algunes frases típiques de la indústria de la felicitat, com quan un personatge mostra un rellotge de sorra i diu que per a alguns pot significar a dalt el temps que tenim i a baix el que ja ha passat, «però mirant-ho bé, la sorra canvia de lloc, no marxa mai. Només cal girar el rellotge i que el temps torni a transcórrer. Al final tot és qüestió de perspectiva». La veritat és que el temps viscut no torna mai.
