En Jim Burden era només un nen quan va conèixer l’Àntonia, una noia de catorze anys que a finals del segle XIX es va instal·lar a una granja de Nebraska amb la seva família, que havia emigrat de Bohèmia. Vivien en condicions precàries, no coneixien l’idioma i no tenien amics, però l’Àntonia no es va desanimar pas: desperta, treballadora i curiosa, des de bon començament va espavilar-se per aprendre la llengua i pencar per ajudar els seus pares. En Jim, que també acabava d’arribar al camp després de quedar orfe, va quedar enlluernat per la seva personalitat. Ell és qui, dècades més tard, i a partir d’una trobada casual al tren, explica aquesta història.
La meva Àntonia (1918) és una de les grans novel·les de Willa Cather (Virginia, 1873-Nova York, 1947) i conforma un tríptic sobre la vida dels pioners nord-americans amb Pioners, oh pioners! (1913) i El cant de l’alosa (1915), que es poden llegir de manera independent i en català els està publicant Cal Carré. Cather, coetània d’escriptors més cosmopolites com Edith Wharton i Henry James, centra la seva literatura en el passat recent de l’Amèrica profunda (dels Estats Units, més ben dit), un món rural en plena transformació per la imminent Revolució Industrial on els veïns de sempre conviuen amb els nouvinguts del mateix país o d’altres indrets, tots ells amb un mateix motor: treballar de valent per establir-se allà i millorar les seves condicions de vida.
Sí, molts temes i personatges de La meva Àntonia ressonen amb el present, però anem per parts. En primer lloc, és una història de llarg alè, que Cather narra a la manera dels autors que la van precedir al segle XIX, és a dir, amb una narració rica en detalls i fàcil de seguir, en capítols en ordre cronològic que donen lloc al que es coneix com «novel·la de la vida», la de l’Àntonia i dels qui l’envolten. Tot això, des del punt de vista del Jim, un narrador fascinat per l’amiga que la veu amb bons ulls, una mirada que s’encomana al lector gràcies a l’habilitat de l’escriptora per construir personatges carismàtics, dels que creixen enfrontant-se a les dificultats i se’ns presenten en tota la seva humanitat.
En general, La meva Àntonia és un retrat esplèndid d’una època, i dels canvis que s’hi van viure en poc temps entre el camp i les ciutats. Gràcies a la veu del Jim, tanmateix, és alhora una novel·la iniciàtica, que narra de manera extraordinària aquella etapa de transició entre dos mons que viuen tant el narrador com la seva amiga: de l’adaptació a la dura rutina del tros a una primera joventut viscuda en un altre ambient, sense oblidar el fet que, malgrat la complicitat, pertanyen a estrats diferents i això condiciona els seus camins. Amb tot, el vincle entre ells es manté fins i tot després de separar-se.
Willa Cather.
Perquè La meva Àntonia és, potser per damunt de tot, una contundent història d’amistat, de personatges que es coneixen a poc a poc, que es diverteixen junts, que s’ajuden, que s’entenen i s’aprecien malgrat ser conscients del defectes de l’altre. Amistat, sí, tot i que podríem aventurar-nos a dir que, en la fascinació del jove Jim, s’hi intueix alguna cosa més. Cather, en qualsevol cas, no entra en el pantà fangós del sentimentalisme i aposta per un realisme coherent amb les condicions de cadascú i la mentalitat de l’època. Per la seva radiografia del món rural i la construcció de personatges forts i, com es diria ara, resilients, Cather podria ser una mena de cosina estatunidenca de Thomas Hardy.
La immigració, tant exterior com per l’interior del país, és un altre tema clau, i Cather la tracta sense amagar-ne el costat fosc (la marginació social, les dificultats per sobreviure, la inadaptació de personatges com ara el pare d’Àntonia), però al mateix temps amb el focus posat en la formació de vincles, l’empatia i la solidaritat. Hi predomina una bona entesa entre autòctons i forans, i queda palès que sense aquests últims, que sovint es van haver de resignar a les feines menys agraïdes, els Estats Units no haurien esdevingut la gran potència en què es van convertir. No cal dir que, en aquests moments, un missatge com el d’aquesta novel·la té més vigència que mai.
La meva Àntonia és, sens dubte, un dels millors llibres editats en català d’enguany, i ho és també, en part, gràcies a la seva traductora, Esther Tallada. Per ser justos, no es pot valorar del tot una traducció sense comparar-la amb l’original; però, així i tot, el text traduït demostra que hi ha un treball descomunal d’adaptació de diferents accents i dialectes, per exemple, i una riquesa enorme de vocabulari del camp. És la mena de traducció que podria optar a algun reconeixement del gremi. En castellà, es pot trobar a Alba Editorial amb traducció de Gema Moral.
La darrera dècada s’ha rescatat i reivindicat l’obra de moltes escriptores. Willa Cather, tanmateix, continua sent força desconeguda aquí malgrat l’esforç que diverses editorials han fet per donar-la a conèixer. Tant per la seva biografia de dona independent que va tenir la valentia de compartir la seva vida amb una dona, com, i sobretot, per la qualitat de tota la seva obra, llegir-la és una gran troballa. I, per si amb això no n’hi hagués prou, la seva lectura no resulta gens àrida. La meva Àntonia es llegeix com aquells clàssics del segle XIX que ens van atrapar en la joventut: amb passió i ganes de continuar, perquè a més és molt amena, àgil i entretinguda, i els seus personatges, memorables.
