La vida d’una persona pot ser tan misteriosa com algú vulgui explicar-la. Fins i tot en aquells individus afables, gentils, i que tenen rutines molt marcades, hi podem imaginar clarobscurs, tristeses o anhels frustrats. Darrere de les aparences, hi ha una quantitat de matisos que la literatura ha explorat a bastament. Els personatges dels relats del suís Peter Stamm (Münsterlingen, 1963) publicats en el llibre Quan cau la nit (Quaderns Crema amb traducció al català de Tiana Puig i Acantilado amb traducció al castellà de José Aníbal Campos González) en són un exemple.
Tots ells tenen una vida normal, però alguna cosa altera aquesta normalitat. Un d’ells és un metge jubilat que un dia va com a usuari a l’hospital i creu veure una antiga pacient seva que anava al centre mèdic diàriament amb suposats problemes de salut diversos. Un altre és una noia que accedeix a fer de model per a un escultor i després sent que no pot separar-se de l’escultura que la representa. Un tercer és un home que mentre s’apropa a l’edat de jubilar-se, es va fent invisible per a tothom.
Els fets que trenquen la normalitat dels personatges són, en uns casos, ordinaris, pràcticament banals, i en d’altres, extraordinaris, inexplicables, però en tots dos casos són l’espurna que destapa determinades fragilitats humanes. Stamm ens explica aquestes històries amb un enorme magnetisme, comences qualsevol dels seus relats i quedes immediatament atrapat. No totes tenen un final sorprenent, el lector no ha d’esperar un gir espectacular i en alguns moments he pensat si això era una debilitat del llibre.
Després de llegir uns quants relats, però, penso que potser l’autor no tenia un interès especial a arrodonir-los, que el que volia, simplement, era retratar els forats negres que tots podem trobar, qualsevol dia, en la nostra vida. Al capdavall, la realitat a vegades ens depara sorpreses que no necessàriament acaben d’una forma literària. Això, en qualsevol cas, pot decebre alguns lectors. No és el meu cas, els relats m’han enganxat prou com per no trobar a faltar cap millora final (no tots la necessitarien, de fet).
Penso que molts dels relats de Quan cau la nit podrien ser el punt de partida per a guions cinematogràfics. Cada relat és una potencial pel·lícula. També és un estímul per imaginar amb simpatia l’estranyesa de la nostra vida i admetre les nostres debilitats. Però el que més m’agrada d’aquests textos és que són pura literatura, activen, o reactiven, les ganes de continuar explorant altres vides i altres mons.
