La vida després de l’Holocaust

Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz

Tinc la prestatgeria atapeïda de llibres sobre l’Holocaust. De fet, un dels llibres que més criden l’atenció de la meva llibreria és una primera edició que l’àvia em va regalar de Mi lucha, de Hitler, del 1935. És un tema que em produeix esgarrifances i un cert mal de cap per voler esbrinar com l’ésser humà va arribar fins a aquest punt d’avolesa. Dels darrers volums que han arribat a les meves mans està la novel·la de Charlotte Delbo La mesura dels nostres dies (Club Editor, amb traducció de Valèria Gaillard). Sempre havia llegit sobre com era la vida als camps de concentració, al voltant de les víctimes, dels assassins, dels col·laboradors i dels qui feien els ulls grossos, però mai m’havia aturat a pensar en la reinserció a la vida després de viure, en aquest cas, a Auswitchz. El present llibre és el tercer volum de la trilogia Auschwitz i després, que queda complementada per Cap de nosaltres tornarà i Un coneixement inútil. Després de finir-lo, ja desitjo que sigui 2020 per a la publicació de les dues primeres parts, també a Club Editor.

A La mesura dels nostres dies trobem diferents veus, femenines en gran mesura, que, fent servir una primera persona que evoca a l’angoixa viscuda, narren com va ser la vida després de renàixer amb l’alliberament dels camps de concentració. No és un llibre de falses esperances, no tothom aconsegueix aquesta reinserció desitjada i Delbo ho sap. Les qui tornen s’hi troben un panorama devastador i desolador, i al seu cor recorre a un run-run compartit: el seu sacrifici pot haver-hi estat en va.

Mitjançant diferents veus, la francesa Charlotte Delbo fa una radiografia de les diferents formes de pal·liar aquest dolor que, moltes d’elles, necessiten expressar-se en forma de text. Trobem testimonis com el de la Gilberte, perduda, abatuda, cansada, desorientada en un món que avança a passes que no són les seves. Alguns dels relats són acompanyats per poemes que es digereixen com a colps de puny a l’estómac després de posar-nos en la pell de cada persona: «Si tornes de la guerra o d’un altre lloc / quan és d’un altre lloc / on has parlat amb la mort / que difícil és tornar / i parlar de nou als vius.»

Amb la Poupette sorgeixen les qüestions més sentimentals: pagava la pena? Millor dit: havia pagat la pena? Ella dibuixa una tornada totalment diferent a la de la Gilberte. Ha tornat i ha vist com el seu cercle l’ha substituïda, i ara no té lloc al seu nucli familiar. Poupette parla de suïcidi, sense amagar-se’n, de no acabar amb tot perquè creia que la tornada ho compensaria, i no. I ara resta, en principi, decebuda, però si la dignitat i el valor l’han portada a poder sortir d’un camp de concentració encara més podrà trencar aquest buit sentimental que ara experimenta.

L’altra cara de la moneda, la de trobar en la parella un pilar sobre el qual construir els fonaments d’un futur millor, la trobem amb Marie-Louise. En tornar, ella s’obre completament al Pierre, qui coneix, encara millor que ella, cada racó, cada nom, cada situació d’abús, i que des de la llunyania de no haver-hi estat l’ajuda per fer de la vida en família una alternativa al turment nazi. Fet i fet, hi ha testimonis de tota mena. Una rica varietat de realitats al voltant d’un mateix passat que evidencien la complexitat individual de l’ésser humà. Llegiu Delbo i trobareu quelcom diferent. I sí, donant per bones les paraules de l’editora Maria Bohigas, qualsevol que arribi a les pàgines finals voldrà fer el camí de tornada amb els dos primers volums.