José María Micó: «La “Comedia” de Dante és una obra per rellegir tota la vida»

El catedràtic de literatura de la Pompeu Fabra explica les claus de l'obra de l'autor florentí que ha traduït recentment

Manel Haro / @manelhc


José María Micó (Barcelona, 1961) és poeta, traductor i catedràtic de literatura a la Universitat Pompeu Fabra. La seva obra filològica abraça autors espanyols com Alemán, Cervantes, Góngora i Quevedo. En el darrer any, però, el seu nom ha estat lligat a una obra que s’escapa de les lletres hispàniques: la Comedia, de Dante. Partint d’una necessitat personal, Micó ha fet una nova traducció d’aquesta obra perquè considera que les que s’havien fet fins ara s’allunyaven del text original de Dante. Una de les raons és el respecte per la rima, cosa que feia –segons ell- que en les traduccions s’hi afegissin coses que l’autor mai havia escrit. La versió de Micó defuig la rima i recorre a un llenguatge més actual, que, sense caure en banalitzacions, connecti amb les generacions d’ara, perquè té la convicció que la llengua també envelleix i cada generació ha de tenir les seves pròpies traduccions dels clàssics universals. Una de les primeres coses que criden l’atenció és que aquesta nova edició que publica Acantilado ha perdut l’adjectiu «divina» del títol. El motiu: Dante mai el va escriure, sinó que és un afegit posterior. Amb Micó, posem la Comedia al dia.

 

Què li va portar a fer una nova traducció de la Comedia de Dante?

La Comedia va ser la primera obra que vaig llegar en una llengua estrangera, de molt jove. Em va colpir molt per la musicalitat dels seus versos, així que vaig decidir que algun dia la traduiria. Hi havia una necessitat personal de fer-ho, però no tant una necessitat editorial, perquè de traduccions al català i al castellà n’hi ha unes quantes. Això vol dir que publicar una nova edició de l’obra de Dante era un risc, però pensava que com que la meva té uns altres criteris de traducció, podia resultar interessant.

Què aporta aquesta nova traducció?

Sobretot respecte a la llengua literària. En altres traduccions hi havia molta cura per mantenir la rima dels versos, cosa que va provocar que al final el lector llegís coses que Dante mai va escriure. Això no és un problema a nivell estètic, ja que el resultat pot ser bo en aquest sentit, però ens allunyem molt de l’original. En català, Joan Francesc Mira va fer una traducció més lliure de la Comedia i, per tant, també més fidel al text de Dante que no pas la traducció que va fer Josep Maria de Sagarra, més històrica i amb uns altres criteris. Cal pensar que la llengua també envelleix, així que cada generació hauria de tenir noves traduccions dels clàssics. I, per cert, d’entre les coses que no va escriure Dante és l’adjectiu «divina» del seu títol, això és un afegit posterior.

Això vol dir que amb segons quina traducció, un pot no sentir-se proper a Dante…

És el que a mi em va passar, que no reconeixia a Dante en les traduccions que llegia, més que apropar-me a ell, m’allunyaven, perquè o bé perdien el sentit de l’original o bé utilitzaven una llengua excessivament arcaica pel fet d’estar traduint un text medieval, cosa que no és necessària. Jo he volgut fer una traducció per als lectors d’avui, no banalitzant el text de Dante, sinó recorrent a un registre actual però equivalent a l’original.

Per què hem de considerar la Comedia una obra important?

Per una combinació de molts factors. El primer perquè és una obra que ens representa, que parla de nosaltres. La cultura i el subconscient humà no han canviat tant com per no entendre què és l’infern, el purgatori i el paradís. Des del punt de vista teològic, podem tenir una percepció diferent, però podem entendre-ho perfectament des del punt de vista moral. Després, hi ha una sèrie de misteris, que alguns són mèrit de Dante i d’altres de les circumstàncies històriques. Per exemple, Dante va decidir escriure en un dialecte, el florentí, que encara no tenia l’amplada a nivell de llengua literària que tindria l’italià, però aquesta llengua es va convertir en clàssica i en un model per als escriptors a partir del Renaixement. De tota la literatura medieval, no n’hi ha cap obra que sigui tan influent com la Comedia.

He de dir que em va sorprendre el Purgatori que retrata Dante, no m’encaixava amb el relat que jo havia aprés.

Això és perquè el Purgatori és la part més inventiva de Dante. L’Infern estava més o menys codificat quan escriu la Comedia, tot i que ell va inventar moltes coses, però des del punt de vista teològic, el purgatori era un concepte molt recent, perquè es va crear en un concili pocs anys abans que Dante escrivís aquesta obra. Això vol dir que Dante no tenia una estructura ni una literatura teològica al darrere de les quals partir. Per altra banda, l’autor va decidir que Purgatori i Paradís tinguessin la mateixa extensió que l’Infern, i això implicava haver d’inventar-se moltes coses que no estaven fixades en aquell concili de Lió del 1274.

Al Purgatori de Dante els personatges pateixen força!

Sí, les ànimes pateixen i, en aquest sentit, Dante recull coses de l’Infern, però en lloc de dimonis hi ha àngels, perquè cantant poden evocar els exemples positius que el pecador pot tenir en compte per tal d’anar millorant. Si a l’Infern es va del pecat més lleu, la luxúria, al pecat més greu, que per a ell és la traïció, al Purgatori es comença pels pecats més greus, com la supèrbia, i a mesura que es va pujant, els pecats són més lleus, perquè estan més a prop del paradís terrenal, com la luxúria, un altre cop. Per tant, el Purgatori és una continuació de l’Infern i una preparació del Paradís.

I al Paradís a Dante l’espera Beatriu, que no el rep precisament amb els braços oberts…

Ella està molt enfadada, tot i que ha intercedit per Dante perquè pugui arribar al paradís. Això és perquè té molts retrets a fer-li, com que després de la seva mort, ell va pensar en altres dones. Li fa entendre que Dante no és tan virtuós com ell es pensa, així que Beatriu fa que Dante hagi de purgar els seus propis pecats i quan ho fa, encara ha d’escoltar-li el discurs. Beatriu té un gran protagonisme com a figura literària.

Dante tenia clar que escriuria les tres parts des de bon començament?

Ho tenia clar, sí. De fet, el que més impressiona de la Comedia és la capacitat mental de Dante per pensar l’estructura d’aquestes tres parts, que tenen una explicació teològica. Cada part té més o menys el mateix número de versos i fins i tot sabia amb quina paraula acabaria cadascuna d’aquestes tres parts. Aquesta cohesió de conjunt és molt impressionant.

Hi ha una manera adequada de llegir la Comedia? Tota sencera i d’una tirada? Per parts?   

Qualsevol pot ser una bona manera, perquè aquesta mena de llibres no s’acaben mai de llegir, tenen una lectura lineal, com una novel·la, però quan fas aquesta primera lectura, t’adones que hi ha moltes coses que vols tornar a llegir, perquè les vols entendre millor o perquè t’han agradat molt. És una obra per anar rellegint al llarg de tota la vida. Jo, en part, és el que he fet. He dedicat uns cinc anys a la traducció, però molt abans de traduir-la, l’havia llegida diverses vegades, sencera o per parts, anant als cants que més m’interessaven. Així he pogut descobrir coses de les que no m’havia adonat en una primera lectura. Per exemple, cants que en un primer moment semblen anodins, després veus que tenen més contingut del que creies.

He de dir que a mi el Paradís se m’ha fet una mica feixuc.

Perquè, des del punt de vista poètic, és el més difícil. Gairebé no hi passa res i les coses que passen són, per a nosaltres, massa al·legòriques: llums que s’ajunten i formen la creu o una àliga, i com més llum hi ha millor entén a Déu… El Paradís té una doble lectura, una de més espiritual i una altra molt política. Diguem que és la part més política i la més teològica de la Comedia. És un poema místic, i normalment els poemes místics són més aviat breus, però aquí són quatre mil cinc-cents versos, per tal que fossin simètrics amb les altres dues parts, i certament no passen tantes coses ni apareixen tants personatges com a l’Infern i al Purgatori.

A l’Infern llegim escenes absolutament esfereïdores. Entenc que això es deu a què la cultura de la tortura a l’Edat Mitjana estava molt present…

Ell mateix estava condemnat a morir a la foguera si tornava a Florència. Pensa que alguns personatges eren executats i enterrats, però si després se’ls imputava un altre delicte, els desenterraven i els trossejaven per fer-los pagar el que havien fet. O bé els cremaven després d’haver-los penjat. Era una època d’atrocitats. També ell va participar en un parell de batalles d’aquelles més acarnissades, i a l’Infern llegim coses que venen d’allà. Però també és veritat que ell tenia molta imaginació, perquè, per exemple, diu que els suïcides són arbres i si li trenques una branca és com si li trenquessis un os. A vegades un pecador és un arbret que es trenca per la meitat, o petits personatges que van patint ferides que quan es tanquen es tornen a obrir…

Podem dir que Dante es va quedar a gust amb la Comèdia? Perquè sembla passar comptes amb molta gent…

És una bona forma de veure-ho. Ell, que sempre havia intentat actuar bé, va acabar exiliat de la seva pàtria. I per a ell Florència era el centre del món. Al Paradís, en els moments més interessants, escriu que tant de bo aquest poema li permetés tornar algun dia a Florència. Això Dante ho tenia clavat a la ment. Llavors, en la seva obra apareixen aquells personatges que havien contribuït al seu exili, però no pas com una venjança, sinó més aviat com una mena de compensació cap a ell per la seva condició d’exiliat.

Una condició d’exiliat que mai va acabar perquè no va poder tornar a Florència.

Exacte, va fer un viatge a Venècia i quan va tornar a Ravenna, es va sentir malament, va tenir una malaltia mortal d’aquelles que sortien de les llacunes del Vèneto. Tenia cinquanta-sis anys. Ara l’ajuntament de Florència vol recuperar les seves despulles perquè considera que és un poeta florentí i perquè aviat farà set-cents anys de la seva mort. Creuen que la seva tomba ha d’estar allà i no pas a Ravenna, però això és totalment absurd.

En la història de l’art hi ha moltes representacions de l’infern, del purgatori i del paradís, penso en Giotto, El Bosch… Els artistes contemporanis o posteriors a Dante tenien la Comedia al cap o partien d’uns referents compartits dels quals també va beure el propi Dante?

No necessàriament tot ve de la Comedia. Fins i tot podríem dir que Giotto podria haver inspirat Dante en algun moment, perquè en el seu exili Dante va passar per Pàdua quan Giotto pintava la seva famosa capella dels Scrovegni i podrien haver tingut algun contacte. De totes maneres, és fàcil interpretar algunes obres d’art com a dantesques, perquè la Comedia té una tradició iconogràfica impressionant. Després de la mort del poeta, apareixen alguns manuscrits que il·lustren les idees de Dante i això va influir moltes pintures. Si parlem d’El Bosch, per exemple, no podem dir que ell tingués al cap la Comedia quan va pintar El jardí de les delícies, però el pintor va fer un procés similar al que va fer Dante, és a dir, agafar referències del patrimoni cultural i teològic existent i afegir-hi la seva pròpia imaginació. L’obra d’El Bosch no és dantesca, encara que hi ha elements en comú.

De Dante se sap tot ja?

Tot, tot no. No sabem si es va tornar a reunir amb la seva dona, per exemple, tot i que sembla ser que no. Ell va marxar a l’exili el 1302, va morir el 1321 i en aquest període en teoria no es van veure, tot i que sí es va reunir amb els fills. No cal dir que la seva dona no era la Beatriu. Des del punt de vista de la Comedia hi ha un gran misteri, que és si hi va haver o no una versió prèvia que s’hauria perdut, perquè hi ha algunes referències històriques que així ho indiquen. Un altre misteri: no tenim cap autògraf de Dante, de Petrarca n’hi ha uns quants, però de Dante ni un, i això sorprèn. Però, vaja, se sap molta cosa de Dante, perquè hi ha hagut diverses biografies i algunes d’elles es van escriure molt aviat, com la de Bocaccio.

I de Beatriu què sabem?

Poca cosa, sabem amb qui es va casar, quan va morir, tenim documentació sobre la seva família… Alguna informació la diu el propi Dante, però ell va afegir molta imaginació per enaltir la seva figura. Ell diu que es van conèixer quan eren nens, que ella li va agradar i que es van retrobar uns anys més tard, quan hi va haver certa seducció que no implicava gaire cosa perquè llavors els matrimonis eren de conveniència i no hi havia res a fer. Tot i així, Dante va dedicar tota la seva vida a escriure-li un llibre com la Comedia.

Per què va escollir Virgili com a guia?

Hi ha una raó cultural. Per als autors medievals, Virgili era l’únic autor de la literatura romana i, per tant, pagana, que podia tenir una justificació en termes cristians. Virgili té un poema del qual es va fer una interpretació al·legòrica, perquè parla del naixement d’un príncep que havia de governar el món i des del principi les interpretacions medievals van apuntar a què era l’anunci del naixement de Crist. Fins i tot els traductors medievals d’aquest poema, l’ègloga quarta, directament van parlar de la Verge Maria, quan Virgili evidentment no la cita. També hi ha una raó literària, i és la influència que l’Eneida té en la Comedia. Dante és un nou Eneas.

Quina lectura ha fet l’Església de la Comedia?

Aquesta és una bona pregunta i no sé si tinc la resposta. Diguem que s’han fet diverses lectures. La que em sembla més raonable és la purament filològica. No podem dir que aquesta sigui una interpretació laica, perquè la Comedia és una obra cristiana, però sí què és una lectura que s’allunya d’allò ideològic. També hi ha hagut una lectura que ha situat la Comedia gairebé com una lliçó de catequesi, com un text de teologia catòlica. No podem negar que si és un llibre catòlic, es pot instrumentalitzar dintre d’aquest àmbit, però l’obra té altres virtuts literàries que no es poden obviar.

Vostè es dedica també a la música. Quina música li posaríem a la Comedia?

Aquesta pregunta li hauríem de fer a Mauricio Sotelo, que està interessat en fer-ho. El llenguatge de Dante és molt musical, però jo personalment no sabria quina música li posaria. Haurien de ser tres peces molt diferents, això sí, una per a cada part. M’agrada imaginar-me-la en versió òpera, amb grans moviments i escenografies diferenciades. No fa gaire es va fer una versió rock i hi ha algun projecte de fer una versió flamenca. Tinc curiositat per veure com s’ho han fet.

Categories
ENTREVISTESLLIBRESPoesiaTraductors
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES