Manel Haro. Barcelona / @manelhc
En general no he estat mai gaire interessat en el món dels videojocs. Quan era jovenet vaig gaudir molt de la Nintendo Entertainment System fins que el meu pare va decidir que invertia massa temps en aquella andròmina i un dia la va guardar a l’armari. Ara bé, tot i que fa molts anys que no sóc usuari de cap videojoc, no puc negar que em meravella els avenços que s’han fet en aquest món. Penso en aquell Mario Bros passant pantalles i nivells fins alliberar la princesa en una darrera batalla titànica amb una mena de monstre que em tirava martells, o en aquella pistola connectada amb un llarg cable –és clar- per caçar els ànecs del Duck Hunt. Quina ràbia em feia aquella musiqueta quan perdia una partida i li havia de cedir la pistola a la meva germana!
Quan vaig saber que el CCCB organitzava Gameplay, tota una exposició dedicada al món dels videojocs, em vaig alegrar per diversos motius. El primer d’ells perquè als videojocs cal apropar-se sense prejudicis, ja que també són cultura, i que un centre cultural com el CCCB hi aposti és un molt bon senyal. També perquè és una bona oportunitat perquè persones com jo -que sóc un inculte en aquest tipus d’entreteniment-, coneguin una mica més aquest món. Finalment, trobo interessant aquest esdeveniment perquè no només mostra l’univers dels videojocs, sinó que també –i molt més important- ens fa reflexionar sobre la seva relació amb l’art, la tecnologia i la societat en què vivim. De fet, en aquesta interacció entre aspectes tan diferents –i tan propers alhora- és on el visitant pot arribar a conclusions molt profitoses i estimulants.
Gameplay, doncs, ofereix una anàlisi sobre els orígens dels videojocs, els seus llenguatges, les plataformes a través de les quals s’han desenvolupat (com els telèfons mòbils) o els àmbits on han anat creixent en els darrers anys més enllà de l’entreteniment, com són el formatiu o els esports electrònics que cada vegada mouen més diners arreu del món. Tot plegat està dividit en cinc grans espais, el primer dels quals està centrat en els orígens dels videojocs, amb una extensa mostra de màquines i models fabricats des dels anys setanta que segur estimularan la nostàlgia de més d’un visitant. El segon es refereix a les narratives dels videojocs, les quals aposten per mons imaginaris i mecàniques de joc que permeten experiències individuals. El tercer espai és una mirada a la part artística dels videojocs, tot repassant la seva evolució estètica però també incidint en l’aparició dels indie games impulsada per creadors independents que aposten per experiències alternatives als grans jocs de masses.
El quart àmbit reflexiona sobre com els videojocs condicionen la manera com molta gent percep i interpreta el món, fent èmfasi en el fet que aquest tipus d’entreteniment pot reforçar moltes vegades ideologies dominants, retrògrades en alguns casos, però també activar altres lectures més constructives amb missatges feministes i ecologistes. Finalment, l’exposició retrata la manera com la societat actual s’ha videoludificat gràcies al fet que els videojocs s’han filtrat en la vida de les persones a molts nivells i en diversos àmbits, fent un ús que ha fet créixer el nombre de youtubers, de jocs per a mòbils i la pràctica dels esports electrònics. Trobo que Gameplay és una exposició necessària i important que reclama una visita no només als aficionats als videojocs, sinó també a totes aquelles persones que vulguin entendre una mica millor la nostra societat.
_______
Gameplay / CCCB (Carrer Montalegre, 5 / Fins el 3 de maig del 2020 / Preu de l’entrada: de 4 a 6 euros / www.cccb.org
