‘Habitació 212’, retrat d’una ruptura a la francesa

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

He llegit que el títol d’aquesta pel·lícula té relació amb l’article 212 del codi civil francès: Els cònjuges es deuen respecte mutu, lleialtat, ajuda i assistència. És possible que en aquesta pel·lícula hi hagi d’altres referències i simbologies que no he copsat. L’he anat a veure amb moltes expectatives, encara més quan ha estat la meva primera sortida a una sala de cinema de veritat, des d’abans de la pandèmia. El fet és que no m’ha acabat de fer el pes, no se li pot negar originalitat, bones interpretacions i la intenció evident d’implicar-nos en un foc d’artifici interessant, a l’entorn, suposo, de la complexitat de les relacions humanes i de parella. Però tot això, segons la meva opinió, queda diluït en una manera de fer molt francesa, xerrar força per no dir res.

Fa anys vaig escoltar, en la xerrada d’un expert sobre temes filosòfics, qui, a més a més, era capellà, que els alemanys fan difícil allò fàcil i, els francesos, fan fàcil allò que és difícil. La boutade té una bona part de simplificació tòpica i crec que es podrien trobar exemples a favor i en contra però, en aquest cas, l’afirmació es podria aplicar a aquesta pel·lícula. Hi ha una gran part de cinema francès, molt apreciat en el seu moment, que ha perdut pistonada amb el pas del temps i jo diria que amb Habitació 212 passarà el mateix, tot i que això no ho pot saber ningú. Christophe Honoré, el director, és un professional brillant i interessant, molt treballador, d’aquesta generació dels setanta, més o menys la mateixa de Chiara Mastroianni, que ara es troba en plena activitat i creativitat. En teoria, aquest cineasta defuig la moralina i per això va dedicar, fa temps, crítiques demolidores al pobre Guédiguian.

La pel·lícula no és gaire llarga, té un bon inici i un final acceptable, però pel mig és perd en tota una sèrie de referències sobre la vida de la protagonista i el seu marit, per a més morbo, l’ex de Chiara Mastroianni, el cantant Benjamin Biolay, el qual se’ns fa present en dos moments més de la seva vida, l’adolescència i la joventut, personalitzat en actors diferents. La primera joventut, és clar, ja que avui tothom sembla ser jove fins ben passats els seixanta anys. La cinta ha estat premiada i apreciada, sobre tot per la interpretació de la protagonista, acomboiada per uns bons secundaris  i per una mena de cor teatral intermitent. L’habitació simbòlica esdevé en algun moment gairebé el camarot dels germans Marx.

Tot plegat és un joc en el qual pots entrar o no i té la seva gràcia en molts moments, si et deixes arrossegar per la inversemblança dels amors d’aquesta professora tan aficionada a embolicar-se amb els seus alumnes. A la pel·lícula hi trobem una altra professora, en aquest cas de piano, que també es va embolicar amb el marit de la protagonista quan aquest era gairebé una criatura. Ja veieu que n’és, de perillosa, la pedagogia. Però com que tot està narrat amb naturalitat i sense prejudicis, sense intencions moralitzants i exemplificadores, al capdavall l’article 212 esdevé paper mullat. Cal viure i prou, vaja, i no amargar-se la vida.