S’ha de reconèixer que la història de Tania Head, la falsa supervivent dels atemptats de les Torres Bessones 2001, donava per a una pel·lícula, com la va donar el cas d’Enric Marco a Catalunya, qui es va fer passar durant anys per un supervivent dels camps de concentració i va arribar a presidir l’associació Amical Mauthausen. Head va liderar també una agrupació de supervivents, es va guanyar la simpatia de tothom qui la va tractar per la manera com explicava el seu suposat drama personal i per la facilitat que tenia per sumar suports a la causa del grup.
Però Tania Head no es deia així i ni tan sols era a Nova York el dia dels atemptats. Era catalana i vivia a Barcelona. Amb la seva història, Kike Maíllo ha bastit el documental La supervivent, que es pot veure a Filmin. La pel·lícula aplega diversos testimonis que van estar al costat de Head i que no es podien creure el gran engany que aquesta havia ordit sense cap motiu aparent per fer-ho. El documental mira d’aprofundir en la psicologia de la protagonista per tal d’entendre les seves motivacions per agafar un avió i plantar-se a Manhattan per ser la veu dels supervivents dels atemptats de l’11-S.
En línies generals, La supervivent no aporta gaire cosa nova per als espectadors que tenim bona memòria i recordem el cas pels mitjans de comunicació. Per a les noves generacions, però, entenc que tot ha de ser nou. Maíllo devia tenir moltes dificultats per estirar el fil perquè més enllà de les declaracions dels supervivents que van conèixer Head (com el seu psicòleg), no hi ha més llum que la que hi havia. És a dir, veig més una recopilació d’informacions que una investigació profunda.
Entenc que el tema és encara delicat per a l’entorn de la protagonista, però estic segur que hi ha més material sobre ella. Maíllo opta per recórrer a una actriu (Hannah Becker) que fa de Tania Head, prescindeix de les imatges reals (em sorprendria que no hi hagués vídeos d’arxiu) i, fins i tot, amaga el nom complet real de Tania Head (Alícia Esteve), una decisió respectuosa, però que no s’entén, perquè ha estat difós i encara ho està pels mitjans de comunicació. Potser tot plegat és una forma d’estalviar-se maldecaps judicials. En qualsevol cas, la pel·lícula és interessant per recordar o conèixer un fet tan insòlit que si fos fictici ens costaria de creure’l.
