‘Homes i ratolins’, història d’una amistat en temps difícils

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

He pogut veure aquests dies la versió en cinema de la narració de John Steinbeck Homes i ratolins, de 1992. El llibre és de 1937, s’ha representat en el teatre i fins i tot té una versió operística. Situada a l’època de la depressió ens explica la vida nòmada de dos amics, George, espavilat i lúcid,  i Lenny, amb una discapacitat intel·lectual però amb una força fisica extraordinària, que han establert una relació fraternal i de dependència. Tots dos imaginen un futur en el qual posseiran un petit ranxo amb conills. La manca de control de Lenny a l’hora de relacionar-se amb la gent o amb les bestioles fa que, per exemple, mati els ratolins que acarona. Això li ha portat problemes i els dos amics han hagut de fugir a causa d’un malentès amb una noia que no va entendre les intencions de Lenny.

Establerts en un ranxo on els donen feina, la situació es complica a causa del capteniment del fill de l’amo i de la seva esposa, una dona atractiva i vulgar, frustrada, que intenta seduir els treballadors. És una narració força coneguda però no explicaré el final per si algú no l’ha llegit ni l’ha vist. La pel·lícula compta amb un repartiment de categoria, els seus protagonistes són Gary Sinise (George), que també la va dirigir i en va escriure el guió, i John Malkovich (Lenny), però aplega un planter de secundaris bons i eficaços tot i que no gaire coneguts. Va tenir una bona acollida però no va assolir el reconeixement que mereixia. No era aquesta la primera versió de la història, en cinema, n’hi ha una altre de 1939, amb Burgess Meredit i Lon Chaney jr, dirigida per Lewis Milestone. Una versió en castellà, per al teatre, que crec que no hem vist a Catalunya, va ser interpretada per Fernando Cayo i Roberto Álamo.

El llibre ha estat en ocasions qüestionat, als Estats Units, ja que és una lectura preceptiva habitual per als estudiants una mica grandets i és veu qui hi ha qui la troba poc adient. Avui, des d’un punt de vista actual i feminista, també es podria qüestionar l’absència de dones, fins i tot en l’imaginari dels protagonistes, o que l’única que hi surt, una victima més, de fet, no tingui un paper més aprofundit i reeixit i representi la típica coqueta perillosa i una mica ximpleta. Un altre aspecte de la narració és que es veu venir de seguida què passarà i com acabarà, però potser l’any 1937 no era ben bé així.

La pel·lícula mostra una sèrie de personatges molt poc feliços, cadascú a la seva manera, parafrasejant Tolstoi, inclòs un negre que està marginat entre els marginats. És aquesta una pel·lícula interessant, ben feta, que procedeix d’un llibre típic de l’autor, on centra el tema dels desafavorits i desarrelats en un univers més tancat que en d’altres novel·les. Sembla que el títol li va inspirar, a Steinbeck, un poema de l’escocès Robert Burns, dedicat a un ratolí. N’he trobat una traducció al castellà d’un poeta peruà, Carlos Llaza.