El paisatge íntim de la destrucció

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

El protagonista de Napalm al cor (Anagrama), la novel·la de Pol Guasch (Tarragona, 1997), és un noi que viu en un temps indeterminat, en un poble indeterminat i en unes circumstàncies indeterminades. De fet, d’ell ni tan sols sabem el seu nom. A la novel·la, tota aquesta indeterminació és clau per transmetre’ns la sensació que l’ambient en què viu el protagonista -i narrador d’aquesta història- no està del tot sotmès a la nostra lògica. Sabem que a prop d’aquest poble -o barri- hi ha una ciutat, on viu Boris, el noi del qual el protagonista està enamorat. De fet, són amants, ho eren abans del dia en què tot va canviar i ho han continuat sent després, encara que en unes altres condicions. Allò que va marcar un punt d’inflexió en la vida del poble i que va fer que molts dels seus habitants -com el mateix Boris- marxessin tampoc no ho coneixem.

Sí que tenim dues informacions: per una banda, el motor econòmic d’aquell indret era una fàbrica que en algun moment va ser tancada després d’un accident; per l’altra, la presència de cossos militars en la zona que actuen com si fossin el braç armat d’una mena de sistema opressor. Al voltant del que queda d’aquella fàbrica de tant en tant apareixen excursionistes que cerquen la porta del darrere de l’edifici, no sabem per què, però ningú mai la troba. La mare del protagonista, personatge important a la novel·la, va ser abandonada pel seu marit, qui va acabar morint. Més tard es va enamorar d’un cap rapat, un d’aquests militars que indigna al narrador. Més que amor, el que mou aquesta dona és la seva solitud, o això s’intueix, perquè la dona sembla una persona acostumada a viure en permanent espera.

El protagonista -un noi homosexual que ha patit el rebuig del seu pare i d’altres persones del seu entorn- vol marxar d’aquell poble; en realitat, vol deixar enrere el seu passat, la seva vida, i per això de tant en tant recorda la por que té que les seves arrels el facin assemblar-se massa al seu pare. La seva esperança és el seu amant, Boris, un noi que es mostra més aviat fred, esquerp. Els dos tindran pensat marxar junts, començar una nova vida a l’altra banda de la frontera. Mentrestant, el narrador alimenta els seus somnis, les seves il·lusions, però el cert és que la realitat que l’envolta i els estímuls que rep no són gaire prometedors.

El títol de la novel·la, Napalm al cor, ja indica una destrucció lenta. Explica Pol Guasch que, encara que la seva història pugui ser considerada una distopia pel món que ha creat, en realitat el que a ell més l’interessa és el paisatge interior de cada personatge, les destruccions i distopies internes. Certament, els paisatges són desoladors, dintre i fora d’ells. No està tan clar si la història l’hem de situar en un futur postapocalíptic, en un passat no tan llunyà o en alguna forma de present. Tot és fruit d’aquesta ambigüitat i indeterminació amb la qual juga en tot moment el seu autor. Fins i tot les imatges i els títols que inclou Guasch tenen més d’il·lusió poètica que de fixació de cap realitat.

Napalm al cor és una novel·la escrita amb intel·ligència i sensibilitat, la història que ens presenta és tan angoixant com seductora (què tenen les ruïnes que ens fan sentir tan atrets?). Segurament un dels aspectes que fan que aquesta novel·la funcioni és que el lector pot sentir-se d’alguna manera en l’epicentre d’aquest abandonament o, almenys, és fàcil que faci seu el drama existencial del protagonista. Al cap i a la fi, tots hem alimentat en algun moment o altre distopies internes per fer fort el sentiment de voler escapar d’elles. Novel·les com Napalm al cor fan una mica més gran la literatura catalana.