Retorn a Ibercàmera d’un dels pocs intèrprets provocadors dels nostres temps, un músic i performer conceptual i vigorós, capaç de portar instruments al límit per extreure’n sons de violència meravellosa, capaç també de sacsejar el terra a cops de bota per donar èmfasi o de perdre’s en narratives abstractes que no li permeten establir un discurs clar. Parlem, naturalment, de Teodor Currentzis, de nou a L’Auditori i amb un programa d’obres de Mozart prou conegudes, el Concert per a piano n.24 i el Rèquiem. L’acompanya, com sempre, el conjunt de cor i orquestra MusicAeterna, i amb Olga Pashchenko al pianoforte.
Currentzis encara és capaç de generar narrativa amb els timbres i els accents, una habilitat preuada però difícil de trobar. En el seu món, fins i tot el silenci juga un paper fonamental, establint un nucli dur gravitacional del qual sortiran, fulgurants, els sons generats per l’orquestra. El nucli es conservarà com a força rítmica i dramàtica d’inici a fi, ordenant l’experiència i exacerbant el drama que Mozart va deixar per escrit. Això és, es clar, si el silenci no acaba fragmentant el discurs musical en excés.
El director musical va portar el Concert per a piano 24 (K. 491) al seu terreny des de l’inici, amb un allegro inicial que, carregat de textures, canvis de ritme i virtuosisme sonor, va sorprendre pel caràcter experimental i carregat de clarobscurs. Si Mozart va compondre una obra gairebé beethoveniana, carregada de romanticisme (tres anys separen l’obra del geni de Salzburg, del 1796, i la Sonata Pathétique del de Bonn) i que mirava al futur, també Currentzis i Pashchenko van mirar al límit musical de l’obra, especialment la pianista russa, esprement tot detall possible d’una rèplica de pianoforte Walter (i amb el que va poder exhibir, com a bis, el 3r moviment de la sonat Clar de lluna).
Així i tot, un primer tema de lentitud forçada i certs contrastos exagerats van impossibilitar que aparegués cap culminació dramàtica i romàntica. Es pot interpretar que el director buscava allunyar-se de pràctiques historicistes que prioritzen velocitat a intenció, però va quedar a mig camí. Alguns volums irregulars van trencar la unitat tímbrica del 2n moviment, que havia començat amb una Pashchenko de nou fabulosa, amb una entrada de gran suavitat i encant i demostrant la seva enorme versatilitat i control musical.
Sota la concepció musical de Currentzis, no va deixar perdre oportunitat de demostrar el que sap i pot fer. Possiblement, el moviment més rodó fos el tercer, un allegretto construït a partir de variacions i que va beneficiar-se de la hiperfragmentació del director greco-rus. Amb prou accents, sons carregats, i també elegància i fragilitat, cada secció va ser autosuficient i va tancar amb bona nota l’obra. Amb un parell de voltes més, l’aproximació de Currentzis podria arribar a ser de deu.
També fragmentat va resultar el Rèquiem, amb performance inicial inclosa (van apagar els llums de la sala gran de L’Auditori per interpretar, segons Rafael Ortega Basagoiti a Scherzo, una lletania monòdica). Amb un Kyrie i Dies Irae carregats d’impacte i fúria, de sons penetrants i estimulants (els violins al final del Dies Irae semblaven condensar tota l’existència dramàtica de l’obra). Però Currentzis va tornar a pecar, com en el seu últim Mahler, de manca d’atenció un cop la narrativa esdevé menys evident i va forçar els efectes per a intentar construir discurs.
Forçant el contrast, com en la fotografia, els negres es van menjar els blancs i va dur a terme, per exemple, una Lacrimosa ben tocada, de sons afilats i de gran qualitat, però força superficial. Es pot excusar que s’opti per interpretar el Rèquiem de manera íntima i sacrificant èpica (al capdavall, per a èpica, ja hi ha l’enregistrament de Karajan), però el que no es pot excusar és que no hi hagi cap intenció a l’hora de caracteritzar la partitura de Mozart.
Interessants les veus dels solistes, sorprenent la solidesa tímbrica dels quatre, amb especial menció del volum del contratenor Andrey Nemzer. I, per acabar, també menció de la llum càlida que va omplir la sala durant l’obra i que recordava al quadre d’Adolph Menzel Concert de flauta a Sanssouci. Currentzis, el performer, transcendint els límits de la música però sempre dins seu.
