Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G
Ocho cuentos para el fin de un mundo (Aliar Ediciones) és un conjunt de relats de José Manuel Beiro reunits en un volum brevíssim que no arriba a les setanta pàgines. Aquests contes estan situats en l’època actual, la de la informació i la globalització, i en un món on tot es barreja, on ens turmenta no saber cap a on anem o qui som. Com en els seus anteriors llibres, l’autor no pretén agradar el lector, sinó incomodar-lo i posar-li davant dels ulls temes espinosos sobre els quals haurà de reflexionar. Tot i això, l’atractiu i el misteri hi és.
La seva narrativa es caracteritza per l’actitud existencialista dels seus personatges, la recerca del sentit de la vida, la tecnologia, la solitud, la fragilitat de l’ésser humà, la decadència del planeta i la incomunicació dins de la societat individualitzada contemporània. Són relats que es poden llegir de manera independent, però que tenen relació entre ells, amb personatges comuns i que emfatitzen temes com la solitud i la trobada amb la mort. També hi trobem una reivindicació de l’art d’explicar històries i de la necessitat de les mentides davant de la sovint insípida realitat.
José Manuel Beiro.
A Ocho cuentos para el fin de un mundo no hi ha diàlegs, tot és narració, i el narrador de vegades és un dels personatges i d’altres és omniscient, però sempre amb pols i precisió, com és comú a l’escriptura de Beiro. D’altra banda, els protagonistes d’aquests relats semblen personatges involuntaris de les històries que expliquen. Un diu que la solitud és un vici, una droga i, per tant, quan està acompanyat té com una síndrome d’abstinència. Un altre trenca aquesta solitud amb la companyia d’una mascota, encara que la incapacitat de comunicació de la mascota no evita la seva soledat. De tota manera, entre els humans d’aquests relats no hi ha comunicació, igual que tampoc n’hi ha moltes vegades en el que anomenem «vida real».
El primer relat tracta sobre un pare que un dia, quan va a l’escola a recollir el fill, no el reconeix. És una història sobre la mala passada que ens poden jugar les aparences. D’altra banda, el protagonista del darrer relat escolta parlar les persones del seu entorn en un idioma que tampoc no coneix. Per tant, es tracta de personatges, històries i fets demencials units pel fil d’un món, el nostre, on busquem saber i comunicar-nos sense èxit. Totes semblen històries d’un món que mai no ha existit i que només va passar per la ment i la imaginació d’uns personatges estupefactes davant de successos que no acaben de comprendre i que expliquen com és la vida contemporània: incomprensible, sense sentit, plena de canvis que trenquen a cada segon amb allò que crèiem saber.
