La vida val la pena

Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G

Quan una persona perd els seus pares, se li pot dir orfe. En canvi, no hi ha cap terme per anomenar un pare o mare que ha perdut el seu fill. És un fet que pot semblar antinatural, sempre inesperat, ja que, per allò que se’n diu llei de vida, un fill no hauria de marxar abans que els seus pares. A David Martín Gómez li va passar això, i així ho explica a Regálame una sonrisa. Perder a mi hijo: la lección que me ha dado la vida (La Esfera de los Libros), amb pròleg d’Irene Villa.

Dividit en quatre parts, un epíleg i una carta final, l’autor relata en aquest llibre la malaltia del seu fill Ivan, la seva evolució a l’hospital i la seva mort amb només cinc anys. Aquesta no és, però, una exposició del dolor del pare i de la família, sinó més aviat una narració neta i ja sanada d’aquella desgraciada experiència. L’autor posa el focus, sobretot, en agrair a aquells que li van donar suport durant la malaltia del seu fill i també destaca les emocions positives que el van ajudar a seguir lluitant.

El sofriment cal abordar-lo sense deixar que es consolidi en el nostre interior, ja que pot provocar danys emocionals més importants. Per evitar-ho, podem recórrer a allò que creiem que pot ajudar-nos. Aquest llibre és una catarsi que transmet pau. Està escrit amb una senzillesa necessària per transmetre la ràbia davant els errors mèdics en la detecció de càncer del seu fill o la manca d’humanitat de part del personal, així com la desesperació i la fe. Per molt fort que es cregui el lector, és fàcil emocionar-se en les primeres cinquanta pàgines.

Regálame una sonrisa és un testimoni des d’un llit d’hospital. Martín mesura, amb el pas dels mesos i l’evolució de la malaltia del seu fill, el dolor i la desesperació que és capaç d’experimentar l’ésser humà. Les cotes més altes són impossibles de descriure amb paraules, però el més proper a això està escrit en aquestes pàgines. També des del llit de l’hospital, Iván li demanava a tot aquell que anava a veure’l que li regalés un somriure.

Martín descriu al seu fill com un nen ple de vitalitat i alegria. Iván sentia predilecció per la natura i els animals, sobretot els cavalls, per això la coberta del llibre l’ocupa aquest animal. Amb l’arribada de la malaltia, Iván va aprendre a veure en la foscor, igual que la seva família va veure llum entre les tenebres. Van buscar formes d’alleujar el dolor d’Iván i van provar tot el que van pensar que podia reduir el seu dolor i millorar la seva vida, com les teràpies alternatives. Precisament crec que inverteix massa pàgines a explicar les teràpies alternatives que van provar i que van millorar els dies d’Iván.

El lector descobreix amb aquesta lectura l’experiència d’una família davant la malaltia. L’autor fa un esforç d’introspecció i reflexió sobre el passat i el que va suposar tot plegat. Amb la mirada actual, pensa en errors propis i aliens i en com afrontaria la mateixa experiència ara. No obstant això, les coses passen quan passen i de la manera que passen, així que cal afrontar-les amb la màxima serenitat i maduresa possibles. Diuen que quan un nadó estreny amb el seu petit puny, per primer cop, el dit del seu pare, l’atrapa per sempre. Com Martín, que està atrapat pel seu fill, qui el segueix agafant la mà.