Alejandro Ruiz / @alejandro_rrdz
Hem automatitzat tantes de les nostres tasques diàries que ja no ens sorprèn quan tornem a tancar el cotxe per segona (o tercera) vegada o fins i tot quan hem de tornar a mirar el rellotge perquè la primera vegada no ha estat suficient per retenir l’hora. El ritme vertiginós del món —o el sistema— en què vivim té conseqüències en el nostre dia a dia, des de l’ansietat de vegades provocada per les presses contínues fins a la forma com han evolucionat els nostres hàbits.
Aquestes conseqüències no passen desapercebudes per a la celebrada escriptora francesa Annie Ernaux en el seu llibre Mira las luces, amor mío (publicat en castellà per l’editorial Cabaret Voltaire, amb traducció de Lydia Vázquez Jiménez). En aquest breu assaig en forma de diari personal, en el qual gaudeix de l’observació, l’anàlisi i la teorització dels nostres costums, es dedica a una cosa tan aparentment banal com registrar les seves incursions en un dels llocs més freqüentats en pobles i ciutats, però sobre els quals menys s’ha escrit en obres literàries: el súper i l’hipermercat. El resultat val la pena.
Si pensem breument en aquests no-llocs i en les seves condicions, les grans superfícies comercials diuen de la nostra societat molt més del que sembla a primera vista. Com indica l’autora en les primeres pàgines, «si ho pensem detingudament, no hi ha espai, públic o privat, on passegin i s’ajuntin tants individus diferents: per edat, ingressos, cultura, origen geogràfic i ètnic, aparença. No hi ha espai tancat on cadascú de nosaltres, desenes de vegades a l’any, es trobi més en presència dels seus semblants (…).» Efectivament, l’espai privat comercial guanya terreny a l’espai públic en les nostres trobades. Si bé és cert que de vegades aquests llocs poden resultar freds i impersonals, coincideixo amb l’escriptora en què conservo innombrables records viscuts allà, des de la celebració d’aniversaris amb companys d’escola fins a la primera vegada que vaig patinar sobre gel; ara que hi penso, potser aquest gel va ser en realitat una superfície sintètica, però per a què enterbolir un record d’infància.
Sense entrar a esmentar tots els passatges que m’han cridat l’atenció, destaquen les subtils i no tan subtils diferències que identifica l’autora entre la secció low-cost i la secció gourmet, com l’auster disseny dels productes i envasos de la secció econòmica o els cartells que es repeteixen al llarg dels seus passadissos, que adverteixen en vermell «consum prohibit a l’interior», advertència reservada a les poblacions suposadament perilloses, és clar, i absent en les seccions de l’establiment on compra la gent amb més recursos.
D’altra banda, la secció de joguines no li depara cap sorpresa: frenètiques llums, aventures i acció per a nens; a la secció reservada per a nenes, en canvi, predominen les joguines relacionats amb les tasques domèstiques i la cura dels nadons, fet que provoca que l’autora pensi en el moviment Femen, sobre el qual escriu: «aquí és on heu de venir, a l’origen del modelat dels nostres inconscients (…). Podeu comptar amb mi.» Amb les seves reflexions i anècdotes descobreixo una mirada feminista de gran consciència social que va més enllà de l’aparent, una forma d’escriure descarnada però tendra i amb sentit de l’humor que observa el món com el que és, una gran esfera de contrasentits i incoherències en la qual si escoltem i intentem entendre els altres, sense prejudicis ni apriorismes, podrem ser millors persones.
