Un Orfeo per al record

Albert Mena / @jakoblenz

L’excepcionalitat del conjunt Europa Galante va quedar palesa al Palau de la Música convertint L’Orfeo de Monteverdi en una obra mestra d’orfebreria sonora. Poques vegades s’ha sentit un conjunt on els timbres, d’escola historicista, prenguin no només una individualitat formidable dins d’un treball en equip de precisió immaculada, sinó que, a sobre, es permetin el luxe de convertir cada melodia en una joia dramàtica. Servidor no recorda haver sentit mai un baix continu com el de divendres, on una nota greu sostinguda podia aturar el temps mentre les melodies i ornamentacions es plantejaven una rere l’altra com partícules brillants d’un tapís immaculat.

Tot aquest treball va anar a càrrec de Fabio Biondi, reconegut director en barroc i amb nombroses incursions en el terreny operístic del període però també posterior. De principi a fi, la lectura de Biondi va ser més reflexiva que efectista, produint un efecte hipnòtic i dramàtic que van escurçar les poc més de dues hores de música en un instant eteri de figuracions teatrals, on es van percebre les bases del gènere operístic que Monteverdi va plasmar en aquest L’Orfeo embolcallades en un so formidable i exquisit.

Un repartiment sòlid va contribuir a consolidar aquesta versió concert, amb Ian Bostridge en el rol titular, on el seu Orfeo va convertir-se també en una reflexió intel·lectual, conscient i precisa de cada línia melòdica. Líric, dolç, rabiós o heroic, Bostridge no posseeix ni la tècnica més homogènia ni el timbre més preciós, però poques veus hi ha avui capaces de fer viatjar el discurs narratiu com ho fa ell. Especialment en totes les escenes en les quals l’heroi viatja per l’Infern buscant la seva promesa morta, Bostridge controlava les revolucions de la seva veu amb una precisió que s’adheria perfectament a les necessitats de cada instant.

Roberta Invernizzi va sobresortir com a Proserpina, amb una veu que era capaç de flotar i suspendre’s en el teixit musical, amb una sensibilitat fabulosa per caracteritzar els accents de l’estil monteverdià. Monica Piccinini com a Euridice i La Música va poder exhibir la veu més maca de la nit, de gran homogeneïtat, solidesa i elegància. Marina de Liso també va destacar, en aquest cas com a Missatgera i L’Esperança, amb una veu menys homogènia però entregada, d’elevada càrrega dramàtica.

La resta de veus masculines van fluctuar entre la notabilitat –Filippo Mineccia, contratenor de volum, o Fabrizio Beggi, baix que interpretava Plutó- i la suficiència. Especial menció també del Cor de Cambra del Palau de la Música, que tot i no trobar-se al mateix nivell d’execució que el conjunt instrumental, va mostrar-se entregat i va contribuir a la nit amb unes veus de gran bellesa.