Vetllada vienesa a L’Auditori amb un programa dedicat a dos mestres de la música occidental, i presentant dues obres farcides d’energia, idees i reflexions estètiques: Erwartung (L’espera) d’Arnold Schönberg, i la Simfonia 7 de Ludwig van Beethoven. La primera, un monodrama modernista explosiu, fosc i poètic; la segona, «apoteosi de la dansa» segons Wagner, que també balla amb la foscor. I unint ambdues obres, la directora coreana Eun Sun Kim, qui va dirigir amb èxit i exhibint nombrosos punts forts en el poc més d’una hora d’interpretació.
Erwartung, obra mestra de la composició del segle XX, presenta una dona en estat emocional convuls que, buscant la seva parella sentimental, l’acaba trobant mort al mig del bosc. Ella coneixia les infidelitats d’ell i les preguntes que li acaba fent al cadàver surten de les més profundes tenebres freudianes. El llibret, de la metgessa i escriptora Marie Pappenheim, beu de les capes existencialistes més intenses de la societat vienesa de l’època. Artistes com Jessye Norman o Anja Silja han portat a la vida el paper torturat de la protagonista que, sense arribar al luxe sonor de Wozzeck o a la representació èpica de Moses und Aron.
En aquesta Erwartung vam gaudir de l’enorme i potent veu de Heidi Melton, excel·lint en els nombrosos aguts: de pell de gallina, per exemple, el crit d’ajuda a la quarta escena, amb un Hilfe vibrant i esfereïdor. Possiblement se li hauria pogut treure més suc a la interpretació en si, timbrant més la veu en instants recollits. Però el resultat final és positiu, les emocions també poden generar-se lluny del cervell.
Heidi Melton.
Cerebral i també rica va resultar la interpretació de la directora, sacsejant colors, omplint els pulmons d’aquesta L’espera amb agilitat, intenció i cura. Per fer bé Schönberg s’ha de ser bon músic, i Kim ho vs demostrar en portar l’enrevessada partitura a escena, que està de gira per diversos escenaris mundials. Seria un exemple del fet que es poden fer tours mundials portant interpretacions de qualitat i farcides d’interès amb orquestres sense treballar-hi durant un període llarg de temps. Si es té idees, i s’executen bé, el resultat serà sempre bo.
També punts forts va tenir Kim a la Setena de Beethoven, amb un so ple d’energia, de línies amb intenció i melodies potents. L’OBC va respondre amb vigor en ambdues obres. En aquesta setena, va brillar especialment en el segon moviment, la popular marxa fúnebre. El presto va resultar potser la secció menys interessant, on el nervi de la directora no va acabar de convertir-se en l’alegria de la dansa vital que tant admirava Wagner.
En certs instants, pocs, la vigorositat també disparava el volum, eliminant potser contrast entre les diferents seccions que hagués contribuït a enriquir el so i oferir una lectura més completa de Beethoven. En general, però, el resultat va ser força positiu i el públic de L’Auditori ho va agrair tot just acabar el meravellós clímax de la simfonia.
