Sense fer gaire soroll s’ha estrenat una pel·lícula grega aparentment senzilla, obra d’una directora jove, Sonia Liza Kenterman, greco-alemanya, que ens situa en una Atenes molt real i poc turística. A Tailor ens trobem amb un parell de sastres, pare i fill, que veuen com el seu ofici es troba en procés d’extinció. No els queden clients que es facin vestits a mida, molts són morts, i els deutes fan que el fantasma de l’embargament plani per damunt del seu modest negoci.
El pare, a més, es posa malalt i cal ingressar-lo a l’hospital. Per a no queixar-nos massa de la nostra situació hospitalària sabrem que a l’hospital d’allà cal portar-se els llençols i les tovalloles i comprar els medicaments. El fill, interpretat per un actor grec, Dimitris Imellos, poc conegut per nosaltres, com tota la resta dels que surten a la pel·lícula, intentarà vendre roba pels mercats populars i, davant de la demanda que li va sortint, es dedicarà més a les dones i, en concret, als vestits de núvia, que li faran recobrar la dignitat professional i l’ajudaran a fer calaix. Al noi l’ajudarà a cosir una veïna, casada i amb una filla, amb qui tindrà un breu embolic.
La directora, que ha rebut diferents reconeixements, beu en moltes fonts, en elements de l’humor clàssic de Keaton o Tati, per exemple. Hi ha pocs diàlegs en aquesta història, els gestos i les mirades tenen molt de pes i ens adonem de com els personatges es troben lligats a una vida que no han pogut triar, condicionats per una situació econòmica precària. Els mercats populars m’han semblat sempre un escenari molt interessant, poc o mal aprofitat en el cinema. L’afer amorós no provoca cap drama evident, més enllà del malestar de la nena, que s’adona del que passa i tem el que pot passar. De fet sembla en molts moments que la història romàntica no ve gaire a tomb i s’ha introduït en el conjunt per animar una mica el context.
Potser aquí, a casa nostra, aquest sastre de mitjana edat en procés d’empoderament trobaria més dificultats per endegar un nou negoci autònom. Lligat al pare des de petit, l’home aconseguirà, amb aquesta nova especialització, deixar enrere un passat poc amable i decadent i descobrir un món nou i diferent, sense la necessitat d’emprendre grans aventures ni anar gaire lluny. El guió no és reeixit del tot però moltes virtuts compensen les mancances i, tractant-se d’una primera obra, està prou bé. Les dones directores de cinema han vingut per quedar-se.
