Un projecte interessant el que va presentar el director i clavecinista Dani Espasa amb la seva excepcional col·laboradora Lina Tur Bonet davant músics de l’orquestra del Liceu amb un programa dedicat a mestres compositors del barroc: Scarlatti, Vivaldi i Händel. Espasa va mencionar que és possible que en un futur hi hagi una secció del Liceu dedicada exclusivament a la música barroca, un projecte genial si es té en compte que el propi Espasa i Tur Bonet són dels millors representants catalans i espanyols per dur a terme un projecte d’aquest abast.
Espasa també va explicar que en la interpretació de música barroca sempre hi ha un component de composició, i no només interpretació, ja que molts elements de notació no s’havien creat en el moment de redacció de l’obra. De cada compositor del programa es va interpretar un concert, una obertura i, en el cas de Händel, la Suite de danses de Terpsicore, un dels instants més memorables de la vetllada i on nombrosos fragments de lluïment van permetre els músics marcar sonoritat i estil, començant pel propi Espasa amb un tractament del clave fabulós. Tot i que l’acústica del Foyer -on va tenir lloc la sessió- no va ajudar gaire a distendre les nombroses línies melòdiques característiques del període, vam poder gaudir de la feina que els experts van realitzar amb l’orquestra, de qui destacaria Sergey Maiboroda i César Altur.
Però on tots els elements es van alinear va ser a l’últim concert, el haendelià Concerto Grosso Op. 3 núm. 2 en Si b major, on van aparèixer una gran organicitat en el discurs musical, i on és fàcil potenciar i treballar els moments de lluïment; aquí es van trobar perfectament inclosos dins la narració musical, de forta unitat dramàtica i sonoritat rica i exquisida. Va ser l’únic moment on la disparitat instrumental (el propi Espasa va dir que hi havia una barreja entre instruments d’època i contemporanis entre els músics) no va aparèixer i on els intèrprets van perdre l’autoconsciència i van construir un univers càndid i preciós.
Sobra dir que el domini estilístic de Tur Bonet és sensacional -tímbric, d’ornamentació, rítmic- i que aquesta influència va tenir el seu efecte en els companys músics. Esperarem amb impaciència que s’anunciï -si finalment s’esdevé- aquest Liceu barroc i, fins que això arribi, seguirem la pista d’Espasa i Tur Bonet, músics de primera categoria i talent formidable.
