Pilar de los Hielos: «M’agrada jugar amb la ironia, el sarcasme i les situacions inversemblants»

L'escriptora publica 'El sorteig', una història ambientada a finals del segle XIX, quan la fil·loxera causava estralls a França però encara no havia arribat a Catalunya
Pilar de los Hielos

Sílvia Romero


Pilar de los Hielos (Saragossa, 1961), viu a Reus des de 1986, on participa activament de la vida cultural de la població. Ha cursat estudis d’escriptura creativa en les escoles de lletres del Centre de Lectura de Reus, de Tarragona, i de l’Ateneu Barcelonès; i en l’actualitat estudia Filologia Hispànica a la Universitat Rovira i Virgili. En l’àmbit literari es va iniciar amb l’escriptura de contes infantils i amb l’obra de teatre La vida alegre.

En el camp de la novel·lística ha publicat La verdadera historia del hombre que robaba confesiones (Editorial Parcir), obra que pertany al gènere de l’humor. És també sota el paraigua de l’humor que ara publica El sorteig (Saldonar), la seva primera novel·la en català i que va resultar guanyadora del premi de novel·la curta Celler de Lletres 2021. Una història ambientada a finals del segle XIX, quan la fil·loxera causava estralls a França però encara no havia arribat a Catalunya, una narració amb personatges propers i humor corrosiu.

 

El sorteig és una novel·la d’humor i em consta que altres publicacions seves també pertanyen a aquest gènere. És el seu gènere preferit per excel·lència?

Sí, d’una banda, és un gènere en què em trobo còmoda treballant, no em costa trobar idees i situacions còmiques. M’agrada jugar amb la ironia, el sarcasme, les situacions inversemblants… D’altra banda, donat que la literatura, bé, l’art en general, provoca emocions, intento que els meus lectors gaudeixin d’una bona estona, que riguin, que es diverteixin i que, almenys en el temps de la lectura, desconnectin de la realitat que ens envolta. Considero que aquest gènere no és prou reconegut avui en dia i sempre reivindico la necessitat d’aquesta branca de la narrativa.

L’obra va guanyar el premi de novel·la curta Celler de lletres, un certamen que té, com a característica, que les obres presentades tractin d’algun aspecte al voltant de la temàtica vitivinícola. Era un tema que ja havia treballat?

No, en absolut. Ni coneixia el món del vi, ni provinc de terra de vinyes. En realitat va ser tota una aventura engrescar-me en aquest projecte. Em va implicar fer una gran recerca d’informació i documentació, que, d’altra banda, la vaig gaudir en descobrir tantes i tantes curiositats al voltant d’aquest enigmàtic i gairebé màgic món.

Tornant a la qüestió de l’humor, la narració s’inicia més amb un punt d’intriga que no pas de comicitat, i crea aquest artifici tot treballant la tècnica d’in media res.

Sí, ja comença a ser una constant als meus escrits, com una marca pròpia. De cara a captar l’interès del lector i generar expectatives, m’agrada més començar en un punt àlgid del relat i després, anar endavant o enrere, segons em convingui per donar l’explicació necessària a la situació inicial presentada. En aquest cas, realment no és una escena còmica, però és la clau de volta de la història, fins i tot, del títol de la novel·la.

M’han cridat l’atenció els noms dels personatges perquè són una picada d’ullet, una petita broma de cara al lector.

Això també és una marca pròpia. El gènere humorístic es presta més a fer bromes d’aquest tipus que un relat seriós. D’altra banda, els noms triats tant a propòsit de determinats personatges ajuden d’una manera molt ràpida, immediata fins i tot, a fer una descripció d’ells mateixos. En aquest cas, ens trobem a en Dionís Vinyals (Dionís, el deu grec del vi, i propietari del celler i de moltes vinyes); en Roc Guardiola, amb un cor dur com una pedra i el més acabalat del poble; en Joan Casanova, no cal dir gaire més de les virtuts  d’aquest personatge…

No, no cal dir gaire més. I continuant amb altres aspectes que m’han cridat especialment l’atenció, hi ha les dites amb què encapçala cada capítol: «Qui treballa la vinya, de la vinya ha de menjar», «A les penes punyalades, i al patir un got de vi»… No deu ser gens fàcil trobar una dita que s’adapti al contingut narratiu de cada apartat.

He de reconèixer que això no estava previst des del començament. Com ja he dit, el fet d’endinsar-me a cercar informació sobre l’elaboració del vi, dels estris, de les tasques… a més, tenint en compte que la història transcorre a finals del segle XIX, amb la qual cosa, la investigació havia de ser molt més precisa, a més de tècnica, havia de ser històrica. Doncs bé, immersa en aquesta recerca, vaig ensopegar amb un recull de dites sobre el vi. Era enorme, inacabable. De sobte, vaig llegir un d’aquests refranys que vaig trobar que s’avenia molt amb un capítol de la novel·la. I un altre, i encara algun més. Al final, vaig descobrir un per a cadascun dels capítols. Em va agradar aquesta troballa, perquè, d’alguna manera ens apropa més a la terra, a la nostra cultura i a aquelles dites que hem heretat des de l’antigor i que encara conservem com un tresor avui dia.

 

Pilar de los Hielos 2

 

Un gran tresor, ben cert. Però parlem una mica de l’argument. La història s’inicia amb el personatge d’en Pierre, un lladregot que arriba a Redoltes del Penedès amb males intencions i just quan la fil·loxera ha començat a atacar les vinyes franceses.

Aquesta història, cronològicament, s’inicia amb l’arribada de la fil·loxera a França. A un petit poble del Llenguadoc-Rosselló que, com tota la vinya propera, queda arruïnat per aquesta plaga. Els viticultors francesos no van tindre més remei que importar vins d’Itàlia i d’Espanya, els països més propers. I, dintre d’Espanya, Catalunya era la zona més pròxima i més accessible. Aquest fet històric és el que dona peu a la ficció que protagonitza en Pierre quan arriba al Penedès a la recerca del seu millor vi. Com que ja haurem conegut al Pierre i les seves argúcies, ja sabrem que pensava emportar-se el preuat líquid sense pagar ni cinc.

Però la qüestió és que quan Pierre arriba a Redoltes tot es complicarà, i serà ell, sense pretendre-ho, l’iniciador de l’elaboració del millor vi que mai no s’ha obtingut en aquesta població. Una producció de remarcable qualitat que tindrà una base molt poc ètica, però el poble sencer estarà d’acord a tirar-ho endavant i, per aquest motiu, cada any es farà un sorteig ben particular.

Ja se sap, l’home proposa… i a en Pierre, les coses no li van anar precisament com ell esperava. I de fet, és veritat que, sense imaginar-ho, va contribuir a fer el millor vi del celler d’en Dionís Vinyals, un vi excepcional, magnífic, mai abans aconseguit a cap celler de la regió. Le Pillard, el van anomenar aquest vi. L’adquisició de l’ingredient imprescindible per a aquesta qualitat es converteix en un greu problema que acabarà afectant tot el poble i que haurà de prendre difícils decisions. El sorteig serà la millor solució que en trobaran per sortir d’aquesta rocambolesca situació.

Ja ho crec, que és rocambolesca. Com també podríem considerar rocambolesc el fet que la història s’iniciï a Sarment-sur-Aude amb l’esmentat Pierre, i acabi precisament a Sarment-sur-Aude amb uns altres personatges. Per què aquest joc de novel·la circular?

És això, precisament, un joc. És com dir que, allà on va començar tot, s’acaba la història, encara que no per tornar-se a repetir. Un altre personatge, dolent de mena, la Candela, té un final clar i dramàtic, com als contes tradicionals. Però, aquest parell que arriba a Sarment-sur-Aude… És un final estrany. També és un joc. Feliç? Just? És aquí on vull fer participar el lector: només ell ho decidirà.

Entenc. I segur que el lector es planteja aquestes qüestions que acaba d’esmentar. I el que potser també li passarà al lector és que al llarg de la lectura tingui la sensació d’estar llegint una novel·la humorística però també amb pinzellades costumistes, al més pur estil d’aquella mítica sèrie televisiva dels anys setanta Crónicas de un pueblo.

Imagino que és pel fet de l’ambientació a finals del segle XIX. En un poble petit, dedicat a les feines del camp i la vinya, de l’elaboració del vi, la forma de vida no havia variat massa en el transcurs d’aquests anys. La seva gent és tranquil·la, afable, sense gaires daltabaixos tret de les vivències del dia a dia. Fins que arriba el gran dilema. Com a les Crónicas de un pueblo, els principals personatges, a banda del protagonista, són l’alcalde, el mestre, el metge, el mossèn. És a dir, els mateixos que protagonitzaven aquella entranyable sèrie.

Sí, perquè de fet hi ha un fragment que és el màxim exponent del gènere còmic en aquesta novel·la; una escena on trobem la reunió del consistori municipal amb aquests personatges que acaba de citar: l’alcalde, el mestre, el metge, el mossèn…

Justament, aquests càrrecs són les forces vives del poble. Són els que tallen el bacallà, i també són els que cada dia fan la partida de cartes al bar. En aquest cas, el ple té un caràcter molt excepcional. Els successos que s’han descobert al poble són d’una importància màxima i ara sí que calen prendre decisions i mesures dràstiques amb caràcter oficial. Els nervis estan a flor de pell, la responsabilitat i la justícia enfront de l’amistat, el futur econòmic del poble, el brivall mal educat i brètol, la Candela cridant histèrica, el mossèn… Bé, el mossèn està absolutament desconcertat, angoixat, enfonsat… Tot plegat dona lloc a un sainet explosiu.

I l’explosió arribarà, en dono fe. Per l’altra banda en diverses ocasions la lectura m’ha dut a evocar altres obres literàries, però una de les que es mantenia més present és La loteria, de Shirley Jackson, un relat de terror. La tenia en compte en escriure la seva novel·la?

De fet, aquest relat, La loteria, que havia llegit fa uns anys i una història que havia sentit explicar al meu pare sobre un succés a un poble de l’Aragó, van ser les idees primigènies que van donar com a resultat El sorteig. Es diu, i jo ho corroboro, que la literatura està feta de literatura. Aquell relat de la Shirley Jackson em va impactar, em va quedar gravat i em va provocar desassossec. Tot i que aquell era un conte de terror i jo ho he enfocat des de la comicitat, en definitiva, tots dos tenen la mateixa base: fins on s’ha d’arribar a escala personal, grupal… pl bé comú?

Bona qüestió.

El sorteig pot tenir diverses lectures, des d’una purament d’entreteniment fins a d’altres de més profundes que poden portar a reflexionar sobre aquesta qüestió: el sacrifici personal, grupal davant del benefici comú, com es propugnava a la Il·lustració; la justícia retributiva per a uns personatges sí i d’altres no… Queda a les mans del lector.

Categories
ENTREVISTESEscriptorsHistòricaLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES