Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G
El dia que va morir Anna Kavan (1901-1968), van trobar a casa seva grans quantitats d’heroïna. El seu nom real era Chheda Kavan i havia nascut a França. L’escriptora britànica havia patit el suïcidi del seu pare, un casament forçat, la mort del seu fill a la Segona Guerra Mundial, depressions i addiccions. Va intentar suïcidar-se en tres ocasions i va estar a hospitals psiquiàtrics fins que, finalment, el 5 de desembre de 1968 va morir d’un infart.
Hielo (Trotalibros, traduït al castellà per Ainize Salaberry) es va publicar originalment el 1967. Se li han atribuït diverses interpretacions mediambientals, però en realitat es tracta de l’exploració d’un món de setge on prevalen la devastació, el dolor, la malaltia i l’addicció. El pròleg de José Carlos Rodrigo Breito és un recorregut per llocs i èpoques, per escriptors que van crear la seva obra literària a partir de fets concrets, fins a desembocar a la vida i mort de Kavan. Ella la va escriure mentre succeïen conflictes a Àsia, la guerra dels míssils i la Guerra Freda. Per això, en aquesta novel·la s’associa el gel amb la barbàrie i la fi de la civilització i la terra s’entén, com diu el prologuista, com una mercaderia.
Al món de Hielo hi ha una nova era glacial que ho congela tot i provoca èxodes i guerres. Mentre això passa, un home travessa conflictes, territoris i el propi gel a la recerca de la jove pàl·lida que estima per salvar-la. El protagonista, que de vegades també narra, és un soldat antic que s’ha dedicat a explorar zones remotes. Viatja amb cotxe, amb vaixell i amb avió, i troba la dona diverses vegades, però ella sempre desapareix.
Anna Kavan.
Mentrestant, al món hi ha guerres de les quals gairebé no es narra res en la història. L’aigua es congela i no es pot transportar res, el combustible està pels núvols, la neu ho amaga tot i provoca accidents i la naturalesa és un conflicte particular, amb els mateixos estralls d’escassetat i alarma social. A mesura que avança la història, les condicions climàtiques empitjoren. El protagonista diu que la irrealitat del món és «una prolongació del meu estat mental pertorbat». Les parts que ell narra estan dominades per aquesta irrealitat.
Hielo parla sobre la resignació davant la vida que tenim, sobre prendre riscos davant del que desitgem i sobre l’existència de la neutralitat. Descriu la sensació d’irrealitat i abandó, la vulnerabilitat i el sotmetiment, la violència, la fugida, la por, la força i la imposició. El gel envaeix els records i la cerca és angoixant per al protagonista d’aquesta novel·la i per al lector. Arreu hi ha columnes de gel infranquejables però que deixen veure a través d’elles. Aquesta és una novel·la que et deixa amb moltes preguntes. No saps en realitat qui és el narrador, què passa ni quant del que explica és veritat. Es tracta d’un malson indesxifrable que enllaça amb el patiment de la malaltia i l’addicció.
Entre l’amenaça de l’extinció de l’ésser humà i el risc de sumir-se en una depressió, l’home busca la noia en aquesta història al·lucinatòria. Hi ha molta acció i molts canvis d’escenari en poc temps, fet que provoca confusió. No és una novel·la per a tots els lectors, i abans d’introduir-s’hi cal saber que no és una història distòpica tradicional, sinó que va molt més enllà. Quan el lector acaba de llegir-la, s’adona que Hielo és una història sobre la qual relliscar, darrere de la novel·la s’amaga alguna cosa fosca que no s’arriba a veure amb claredat perquè una gran paret de gel ho impedeix.
