‘Mitjanit’, una dona a la recerca d’un nou futur

Dirigida per Mitchell Leisen el 1939, la pel·lícula està protagonitzada per una nord-americana que arriba a París després de perdre els seus diners al joc
Midnight

Júlia Costa / @liujatasco


La pel·lícula Midnight, de 1939, dirigida per Mitchell Leisen no és avui graire coneguda, tot i el seu interès. Pertany al tipus de comèdia esbojarrada dels anys trenta i quaranta, talment com si la inquietant situació internacional de llavors demanés un determinat tipus de distracció. El seu director va ser un professional eficaç, avui una mica oblidat. Aquesta pel·lícula compta amb un repartiment de categoria: Claudette Colbert, Don Ameche, John Barrymore, Mary Astor, i un bon planter de secundaris de l’època. Amb un embolcall aparentment convencional s’ha considerat com una sàtira a l’entorn de les classes benestants, la burgesia o l’alta societat.

L’argument, avui, ens pot semblar surrealista. Una americana sense diners ni equipatge, que ho ha perdut tot jugant a Montecarlo, arriba a París amb la intenció de trobar feina de noia de conjunt de revista o de cantant de poca categoria. Els deutes han fet que fugís amb un elegant vestit de nit, un jove i simpàtic taxista, fascinat, intentarà ajudar-la. Un mosaic de personatges estrafolaris, entre els quals un milionari que vol recuperar la seva dona, o l’amant d’aquesta dona, que quedarà enlluernat pel personatge de Colbert, es creuaran amb la protagonista, qui accepta sense manies totes les coses estranyes que li van passant.

 

 

Sense la grapa i la personalitat de Colbert, sense la seva ironia, la pel·lícula possiblement no seria el mateix. És clar que un munt de diàlegs brillants, de situacions iròniques i humorístiques, ajuden, no tant a fer creïble la història sinó a què ens immergim en ella, decidits a ballar molt a gust el so que toquin. Malgrat caure un xàfec la protagonista no es mulla ni es rebrega el vestit de nit ni se li despentinen els rínxols. No cal buscar versemblança a aquesta història, al guió de la qual van intervenir Billy Wilder i Charles Brackett.

No és una pel·lícula per a qui pateixi amb la frivolitat descarada, sigui devot de la crítica social punyent, o no entegui el context de la narració. Estem davant d’una comèdia divertida, amb un ritme trepidant i que ajuda a entendre la devoció dels nostres pares, quan eren adolescents, per Colbert, actriu extraordinària que va ser una singular Cleopatra i que va excel·lir en aquest tipus d’històries. Va tenir una llarga trajectòria i la vam recuperar de més gran en alguna cosa de televisió i en aquell fulletó que tant ens va agradar en la seva època, Parrish, tot un clàssic del melodrama de culte, amb Troy Donahue, ídol dels nostres quinze anys, millor actor del que semblava, i que va morir amb seixanta-cinc anys a tot estirar. Colbert era la seva mare en la ficció.

Midnight ens acosta a la innocència però, això sí, amb bonhomia malintencionada. És una pel·lícula per passar una bona estona i valorar tot allò que el cinema, i també la televisió han fet per tots nosaltres al llarg de la vida.

Categories
CINEComèdia
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES