‘La trena’, retrat de tres dones que no volen llençar la tovallola

Manel Haro / @manelhc

La trena és una de les obres teatre que millor està funcionant aquesta tardor, amb aforaments plens i una entrega entusiasta del públic. L’obra, que es pot veure al Teatre Goya, està basada en la novel·la que porta el mateix títol de l’escriptora francesa Laetitia Colombani (Burdeus, 1976). Dirigida per Clara Segura, explica la història de tres dones residents a llocs diferents del planeta que veuen com el seu món comença a trontollar. Són dones amb valors, perseverança, actitud que fa que entre elles hi hagi cert fil d’unió.

Elles són Smita, que lluita pel futur de la seva filla en una Índia separada per castes; Giulia, que afronta la fallida del seu taller familiar a Itàlia; i la Sarah, que veu amenaçada la seva solvent carrera d’advocada al Quebec per una malaltia. Les tres històries s’intercal·len en un muntatge auster, però ben construït. L’obra, que compta amb la dramatúrgia i la traducció de Cristina Genebat i Marta Marco, aplega quatre actrius de nivell, que interpreten més d’un paper: les mateixes Marco i Genebat, a més de Segura i Carota Olcina. La directora exerceix com a narradora de la història.

La trena proposa l’emotiu retrat humà d’aquestes tres dones, però malauradament l’obra parteix d’un text que està ple de tòpics, frases molt pensades per tocar la fibra i situacions una mica forçades. En cap moment he tingut la sensació de penetrar en els drames humans d’aquests tres personatges, i no perquè les actrius no posin tota la carn a la graella, perquè ho fan i molt bé, sinó més aviat perquè penso que el seu dolor, la seva preocupació, té la suficient profunditat per buscar la complicitat de l’espectador en un nivell molt superficial i no va més enllà.

Dit d’una altra manera, tot el dolor que hi ha ens és exposat de forma directa, molt explícita, sense complexitats dramàtiques, sense necessitat de demanar un gran esforç a l’espectador. Tot queda en la superfície, en el crit, en el lament. Això no vol dir, insisteixo, que els drames no siguin profunds, el que no ho és tant és la lectura que ens proposa el text de Colombani. Així, doncs, és important separar el text, d’una banda, del muntatge, direcció i interpretacions, de l’altra. Una cosa funciona, l’altra no.