Víctor Bargiela / @VictorBargiela
Lana Bastašić (Zagreb, 1986) és una escriptora de pares serbis, nascuda a Zagreb (Croàcia) i emigrada a Banja Luka (Bòsnia i Hercegovina) després de la guerra dels Balcans. Va estudiar filologia anglesa a Banja Luka i després va cursar un màster en estudis culturals a Belgrad. Més tard es va traslladar a Barcelona, on va fundar l’escola d’escriptura Bloom conjuntament amb l’escriptor Borja Bagunyà.
L’any 2020 va guanyar el premi de Literatura de la Unió Europea amb la seva primera novel·la: Atrapa la llebre. Reclama com a llengua literària la que va aprendre de petita, una parla balcànica comuna sense les isoglosses que va provocar la desfeta iugoslava, després de la qual cadascun dels estats establiria estàndards diferenciats i diferenciadors. Ara, Edicions del Periscopi i Sexto Piso ens ofereixen Dents de llet, un conjunt de relats corprenedors que atrapen el lector des de la primera frase fins a l’última amb un ritme trepidant i una tècnica narrativa excel·lent i innovadora. Han estat traduïts al català i al castellà per Pau Sanchis Ferrer.
A Dents de llet hi trobem un conjunt de dotze relats narrats des de la perspectiva de diferents nens i nenes. Bastašić estudia la configuració de les relacions familiars en el marc del sistema patriarcal balcànic. Lluny d’històries edulcorades, trobem pares absents o desapareguts, addicions, violència intrafamiliar i abusos sexuals i psicològics.
L’autora sembla furgar entre les múltiples experiències traumàtiques de cadascun dels protagonistes. Hi ha actituds que traspassen de generació en generació i perduren reproduïdes en el temps i d’altres que porten els joves a rebel·lar-se contra l’autoritat, que pot venir exercida des de diferents tipus. Les relacions de poder es configuren en cada relat a través dels diners, la violència o l’autoritat acadèmica o paternal. Dibuixen els seus propis límits i permeten diferents graus d’imposició i de reacció, de dominació i de control.
L’autora en una foto de © Radmila Vankoska.
Les criatures, com a narradors no fiables, ens expliquen els fets des de la tendresa de les seves dents de llet, amb una objectivitat forçada per la innocència que deixa espai per què el lector pugui anar una mica més enllà en la interpretació. Els nens viuen amb la normalitat de qui no coneix una altra realitat i des de la confiança cap a les persones que els envolten. L’entorn és de gran cruesa, però la narrativa no s’hi abstrau: la supera per extreure’n els sentiments a partir de les pinzellades de la veu ben teixida de cada personatge, que ens permet entendre’n la forma de
fer i actuar.
La mort plana sobre els relats amb naturalitat. No es contempla des d’una perspectiva dramàtica sinó que s’assumeix amb absoluta normalitat. En algunes ocasions és buscada, en d’altres esperada i, fins i tot, desitjada. Juntament amb la mort, hi trobem els tabús envers el sexe d’una societat conservadora que acabarà de cosir la toxicitat d’alguns personatges. Els nens, òbviament, són aliens a aquests tabús. Amb la guerra dels Balcans i la societat patriarcal balcànica com a rerefons omnipresent, els nens accepten els postulats dels adults, sovint preocupats pel que diran, sovint més prejudiciosos.
Els relats són una demostració tècnica de Bastašić, que experimenta amb èxit diferents tipus de narrador i ritmes. Trobem relats des de la primera persona del plural o des de la segona del singular. Fins i tot trobem un relat que comença en segona persona del singular i que modularà cap a la tercera persona com a resultat de la cosificació sexualitzadora de la protagonista, que perd la persona per convertir-se en cosa. De recomanable lectura.
