No hi ha res com unir una història de misteri, de tensions i confrontacions veïnals, amb paisatges d’interior, rurals, amb boscos exuberants i condicions climàtiques sovint adverses. La pel·lícula de Rodrigo Sorogoyen parteix d’un crim real ocorregut el 2010, el que va tenir lloc a Santoalla, una aldea mig abandonada d’Ourense, tot i que la història que ens explica és una interpretació lliure dels fets. Aquí, una parella francesa arriba a un poblet de pocs habitants amb el projecte de viure de la natura i de repoblar la zona rehabilitant cases.
Les seves il·lusions, però, topen amb el projecte d’una empresa, que vol comprar els terrenys de l’aldea per posar un parc eòlic. La parella de francesos no vol vendre, ja que no fa gaire que s’hi han instal·lat, però hi ha una altra família que veu en aquesta possible operació l’oportunitat d’anar a viure a la ciutat, amb els diners que rebrien, i així tenir una vida més tranquil·la i feliç. Entre aquestes dues cases s’obre una disputa que es va tornant cada vegada més agra fins al punt que els nouvinguts comencen a témer per la seva vida.
La pel·lícula de Sorogoyen -amb guió d’ell mateix i d’Isabel Peña- sap mantenir la tensió en tot moment, gràcies sobretot als actors que interpreten aquests homes rurals de caràcter dur, Luis Zahera i Diego Anido. Ells són, en aquesta història, dos germans violents sense cap més futur que cuidar dels animals de la granja i sense relacionar-se amb ningú més enllà de les quatre persones que ja coneixen. A l’altra banda de la confrontació hi ha els actors Marina Foïs i Denis Ménochet, els francesos. Hi ha algunes escenes de violència continguda molt ben resoltes, que transmeten autèntica tensió.
Ara bé, As bestas és bàsicament aquesta tensió que s’allarga durant més de dues hores i Sorogoyen perd l’oportunitat d’estirar alguns fils que haurien pogut donar molt més joc. Per exemple, penso que desaprofita el paper de la mare d’aquests dos germans (interpretada per Luisa Merelas). Només en la part final, hi ha una conversa entre ella i el personatge de Marina Foïs. En canvi, Sorogoyen aposta per repetir situacions per remarcar un conflicte que ja és evident des de les primeres escenes.
La pel·lícula funciona, però el que ens ofereix el director ja ho hem vist moltes vegades en sèries, cinema i programes de true crime. No hi ha una gran originalitat en la narrativa d’As bestas, tot és exposat, explícit, i l’espectador no té cap necessitat de buscar temes amagats. S’ha comparat la pel·lícula amb Alcarràs -pel retrat de la vida rural i pel conflicte que genera l’aparició d’una empresa d’energies renovables-, però la cinta de Carla Simón és plena de fils i temes que motiven lectures subliminars.
A la sessió que jo vaig veure, diverses persones van sortir de la sala mentre avançava la pel·lícula de Sorogoyen, imagino que avorrides. Em va sorprendre, perquè encara que el ritme és lent, penso que es pot seguir bastant bé, sobretot si l’espectador gaudeix dels paisatges d’aquesta ruralia gallega o fins i tot si alguna vegada ha somiat en deixar-ho i marxar a viure a un poblet perdut, com fa la parella de francesos. Dit això, As bestas és una pel·lícula que segur que funcionaria molt bé en plataformes com Netflix, però caldrà veure si esdevé l’èxit de taquilla que s’espera d’ella.
