Raquel Hoheb més enllà del seu fill William Carlos Williams

Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G

William Carlos Williams (1883-1963), autor d’obres com Paterson, tecleja a la màquina Underwood. Després, baixa les escales i passa pel costat de la seva dona, Florence. Aquella nit, es portaran la seva mare, que és al llit i és un cos gairebé irreconeixible, de la casa. La seva mare es diu Raquel Hoheb, pintora porto-riquenya. La muerte feliz de William Carlos Williams (Editorial Candaya) és la biografia de Raquel a partir dels seus familiars, com el seu fill el poeta, la pintura, el silenci i l’emigració.

En aquesta obra, Marta Aponte Alsina (Puerto Rico, 1945) parla sobre Raquel Hoheb però també tracta temes com la memòria i l’art. La protagonista va néixer a Mayagüez, la mare era de Martinica i el pare holandès, d’ascendència jueva. De petita, destaca pels estudis sobre dibuix i disseny. Li van recomanar que se n’anés, i això va fer, perquè a l’illa només hi havia «malalts, crueltat i avarícia.»

Va passar per St. Thomas, París, Puerto Plata (on va conèixer el que seria el seu marit, que tenia les dents podrides) i Nova York («la ciutat on es llençaven en una sola olla totes les identitats, com piltrafes tallades», diu). Raquel detestava Nova York per la sobreabundància de gent a la misèria, els sorolls… i trobava a faltar la seva Mayaguez natal.

William Carlos sabia que la seva mare era el més proper al contacte poètic. Per això li feia cura fins que la va deixar anar. La seva família estava plena de secrets que s’enduien a la tomba, i la literatura és un cementiri familiar. El seu pare, William George Williams, era viatjant de comerç d’aromes, cosa que l’absentava llargues temporades, i tenia un germà petit anomenat Édgar.

William Carlos defineix la seva mare com a «severa i frívola» en una carta. Mai emmalaltia, menjava poc, parlava molt i llegia. Raquel preferia la poesia idealista abans que els poemes plens d’obscenitats del fill. Tot i això, «el poema és un consol, l’inhalador de l’asmàtic», i reconeixia la seva feina.

Aponte retrata la vida de Raquel Hoheb de manera atractiva, amb l’ordre i les paraules precises, amb una bellesa narrativa que enganxa, encara que el lector no conegués prèviament el personatge, com era el meu cas. «Mira’t en aquest mirall perquè no m’imitis en la pena», li va dir una vegada Raquel a William Carlos. Ella va morir el 1949.