Fins el 12 de febrer es pot veure a la Fundació Miró Paul Klee i els secrets de la natura. L’exposició està comissariada per Martina Millà, amb la col·laboració de Fabienne Eggelhöfer, curadora en cap del Zentrum Paul Klee, de Berna. La mostra no compta amb quadres d’aquests que sovint tenim en l’imaginari, pel que fa a l’obra del pintor. Incideix en l’evolució professionalde l’artista germanosuís i de l’atracció que sentia per la natura i els fenòmens naturals. Si per una banda pot ser que decebi una mica els qui esperen trobar el Klee més tòpic per l’altra ens en mostra aspectes poc coneguts per als qui, com jo mateixa, no som experts en la seva obra.
Paul Klee (1879-1940) va tenir, des de petit, una gran curiositat per l’origen de la vida, per l’entorn natural, i va comptar amb una grapa evident per al dibuix aparentment convencional. Trobem a l’exposició, per exemple, excel·lents dibuixos a llapis, de petit format, on Klee, jove, a banda de mostrar l’habilitat artística, reflecteix, amb l’ajuda d’una eina modesta -com és un llapis- fenòmens com el vent a la natura. També podem veure, entre d’altres materials, estudis anatòmics, dibuixos d’animals salvatges…
L’estudi de l’entorn immediat va anar acompanyat, en el cas de Klee, per lectures emblemàtiques, com La metamorfosi de les plantes, de J.W.Goethe, així com per la confecció d’herbaris. El món de Klee, sacsejat per tempestes i tragèdies polítiques, va comptar amb la consolidació teòrica de les primeres avanguardes i la seva relació amb la Bauhaus.
A banda de la situació terrible de l’Europa del seu temps, Klee, de formació alemanya però suís de naixement, un exemple més de tot el que aplegava la cultura centre europea abans de les tragèdies de l’època, va haver d’entomar una malaltia degenerativa davant de la qual l’art va representar un suport i un refugi.
L’exposició segueix les etapes vitals de l’artista i aplega l’obra exposada en quatre àmbits, en els quals s’inclouen aportacions d’altres artistes de la seva època i de tendències semblants, dones encara no prou reivindicades i que demanen més exposicions individuals: Gabriele Münter (Alemanya, 1877-1962), Emma Kunz (Suïssa, 1892-1963) o Maruja Mallo (Espanya, 1902-1995). Trobem en el context de l’exposició una mirada queer i contemporània, a través de la figura de Sandra Knecht (Suïssa, 1968), qui ha basat la seva pràctica en la vida rural i la cultura local, vinculada al paisatge i la ramaderia.
L’exposició aplega més de dues-centes peces, algunes de molt interessants i d’altres que no tant però que, en el seu conjunt, mostren una lectura coherent de l’obra i vida de l’artista. Klee ha estat un pintor molt present a Barcelona, les primeres exposicions seves es van fer l’any 1972, al Palau de la Virreina, de Barcelona i al Museu d’Art Contemporani, de Madrid. A Barcelona hem pogut gaudir de la seva obra de forma força regular, a la Fundació Miró els anys 1981, 1999 i 2013, i al MACBA el 2004 i el 2013.
Més enllà dels gustos personals de cadascú i dels tòpics vigents a l’entorn de pintors que, com Klee, ja formen part del nostre imaginari, l’exposició de la Fundació Miró ens amolla una mirada diferent. El Klee més conegut no sorgeix del no-res, compta amb una sòlida formació a l’entorn del dibuix, de la teoria del color, i desmenteix la idea absurda de l’artista espontani, fruit d’una mena de miracle de la inspiració genial.
