Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G
El 3 d’agost de 1492, Cristòfor Colom i companyia salpen de Palos de la Frontera (Huelva) en un viatge que els portaria a Amèrica. Ficciones americanas (La Huerta Grande) comença amb aquest viatge, només que Colom no és precisament Colom, i els seus companys senten nostàlgia i tenen visions al mar. Troben a faltar els seus orígens mentre entonen una cançó que diu: «Algú esborra l’horitzó», perquè Amèrica no sembla arribar mai, i quan arriba, millor hauria estat que no ho hagués fet.
Santiago Elordi (Santiago de Xile, 1960) sempre ha defensat la no-frontera de gèneres i els ha barrejat a la seva narrativa. En aquesta novel·la, uneix nombrosos contes localitzats en diverses èpoques però ubicats a Amèrica. Per aquestes pàgines passen Colom, l’esclavatge, l’Eldorado o l’Arcàdia. També desfilen la recerca del somni i del paradís americans i la pèrdua posterior. L’autor fa servir tradició i mite per narrar la recerca dels orígens, de la terra a què es pertany, així com dels costums ancestrals i atàvics mentre desenvolupa històries de fatalisme i fe.
Santiago Elordi.
A través d’aquests contes, Elordi critica la imposició dels occidentals i l’esclafament de la cultura i la religió natives i no permetien la contemplació de la natura ni les creences de l’Amèrica precolombina. També denuncia la destrucció que pateixen els boscos i les zones verges d’Amèrica. «Els salts per la història són perillosos. Tornar al passat és com trepitjar el territori desconegut. La boira del temps envolta les certeses», llegim. Tot i així, l’autor explica la història d’Amèrica a través del temps, que és una ferida enorme. A més, com també diu, «qui cerca el paradís no sap res de geografia.»
Aquestes històries són molt breus i de vegades estan tocades per la tragèdia, la nostàlgia o totes dues. Es tracta de trames amb el dolor i la pèrdua com a nucli i amb tota la riquesa, amplitud i varietat d’Amèrica exposades. Històries de vides, d’enamoraments, però també de desamor, de desaparicions i de retorns, sempre atentes als orígens, al passat i a la infància. Hi ha personatges que han de canviar, adaptar-se i començar de zero per sobreviure a la violència de la terra i dels que hi habiten. Entre aquests relats hi ha històries absurdes i delirants, com una en què es vol aplicar una llei d’educació que faci dels estudiants ciutadans inútils, o una altra on una elefanta guanya el Nobel de la Pau.
Aquest és un llibre que, encara que és original, no té ganxo i queda a mig vestir, potser a causa d’aquest deliri narratiu i de les estranyes històries que s’hi mostren. Els personatges es pregunten sobre la seva identitat: qui som, quina és la nostra història, d’on venim i cap on anem. Al pròleg, Elordi es pregunta per què no pensem que Amèrica no ha estat descoberta o que està en perenne descobriment. Per què cal cercar-la? Potser el símbol d’Amèrica és no trobar-la mai.
