Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G
Quan Rocío Quillahuaman (Lima, 1994) va arribar per primera vegada a Barcelona amb onze anys, a l’aeroport, li van esbudellar un peluix gegant de Winnie the Pooh a la recerca de droga. Es tractava d’un peluix que no era el seu favorit i amb qui a més havia hagut de carregar durant tot el viatge, però suposava un regal de comiat dels seus companys de classe, uns diners invertits amb molta suor que ara acabaria a les escombraries. Un gest que, per anodí que sembli, afecta una nena.
Marrón (Blackie Books), el primer llibre de Quillahuaman, són les memòries de l’autora, que narra la seva infància a Lima i la seva arribada a Barcelona per la necessitat de treballar de la família. La seva entrada a Espanya va ser accidentada des de l’aeroport, quan va haver de presenciar aquest acte violent que demostraria que esperaven anys d’adaptació en un món hostil, racista i classista. En aquest nou espai, a més, havia de lluitar contra el sentiment de desarrelament i una recerca d’identitat, ja que no se sentia peruana ni espanyola.
La narradora parla sobre el que va suposar criar-se només amb representacions de gent blanca a la televisió i allà on mirés. A més, la gent racialitzada viu unes experiències que la gent blanca no fa. Així, retrata des de la infància d’inseguretat en un barri perillós del Perú amb la seva mare i les seves dues germanes fins a la seva vida actual a Barcelona, ja casada. A Lima, va voler diferenciar-se d’aquells que vivien al barri del qual fugien i quan arriba a Catalunya intenta assemblar-se als que viuen en aquell lloc on sembla no encaixar, sense aconseguir-ho. Veu diferències amb els seus companys de classe catalans i alhora rebutja relacionar-se amb els seus companys llatins.
Rocío Quillahuaman.
A la protagonista la van criar amb moltes pors, fins al punt que diu: «em fa por viure i em fa por morir, i totes dues pors estan relacionades amb els diners.» A la pobresa se li unien els prejudicis racistes que patia implícitament i que ella mateixa tenia interioritzats. De fet, allà on anava intentava demostrar que no era perillosa per a qui ho pogués pensar. Li van fer creure que havia de fregar la seva pell marró per deixar-la blanca, com la de les seves companyes, i així acostar-se més al cànon de bellesa que predominava a tot arreu.
Quillahuaman troba a les biblioteques un lloc de refugi on no només fullejar llibres, sinó també DVD de pel·lícules que s’uneixen a l’educació sentimental de la música de l’època. Allà se’n va quan les coses no marxen gaire bé, i allà escriu aquest llibre. La narradora no pot evitar pensar com de diferent hauria estat la seva vida en altres circumstàncies, sense aquest to de pell o sense el doble abandonament del pare i les absències. D’altra banda, es lamenta de la solitud que observa a l’institut, a la universitat ia les empreses per on passa en no trobar ningú que fos llatí.
Marrón és un testimoni a cor obert i sense embuts on l’autora introdueix una mica d’humor a les anècdotes, de vegades doloroses. És un viatge fosc pels records que tenia enterrats. En ell, com diu la narradora, deixa anar tot l’equipatge que portava de Lima i de la seva infància: maletes no només carregades amb patates de la seva mare, sinó també amb traumes del seu país natal. L’autora emprèn un exercici per acceptar que pot ser de dos llocs alhora, per acceptar-se a si mateixa i per acceptar la seva pròpia història, commovedora i ben narrada.
