Eduardo Suárez Fernández-Miranda
Luisa Castro (Foz, 1966) és poeta i novel·lista. Molt jove publica el seu primer llibre de poemes, Odisea definitiva, libro póstumo. El van seguir Los versos del eunuco (premi Hiperión de poesia), Baleas e baleas i Los hábitos del astillero. La seva primera novel·la, El somier, va obtenir el reconeixement de la crítica i va quedar finalista del premi Herralde. La fiebre amarilla, El secreto de la lejía o Viajes con mi padre són algunes de les seves novel·les. Llicenciada en Lingüística per la Universitat Complutense de Madrid, va realitzar estudis de cinema a Nova York. Ha col·laborat en premsa com a articulista. Actualment, és directora de l’Institut Cervantes a Dublín.
Després d’anys torna a la novel·la amb Sangre de horchata (Alfaguara), protagonitzada per Belén, una noia de setze anys que viu en una casa de bojos. El seu pare, malalt i en cadira de rodes, insisteix a començar a organitzar l’enorme herència que deixarà. El seu germà sembla saber coses que a ella li són amagades. Amb la seva mare gairebé no té contacte. Sangre de horchata és una tragèdia familiar amb tocs de comèdia.
L’any 2006 es va publicar La segunda mujer, la seva anterior novel·la. Han passat disset anys, i ara publica Sangre de horchata.
Disset anys semblen una eternitat, però a mi em sembla que va ser ahir quan vaig publicar La segunda mujer. El temps cronològic de vegades se suspèn al nostre interior, i el rellotge segueix endavant sense que nosaltres ens moguem. Durant aquests anys em vaig dedicar a dirigir els Instituts Cervantes de Nàpols, després de Bordeus i ara a Dublín, a més de mantenir una certa activitat a la premsa. Només a Bordeus vaig recuperar aquest temps per escriure Sangre de horchata i crec que en part es va deure a una circumstància inesperada: el meu pare va emmalaltir i va morir aquells mesos, i aferrar-me a l’escriptura va ser la meva manera de tirar endavant. La novel·la no hi té res a veure, però el seu humor, la seva energia estaven darrere empenyent-me.
La novel·la està narrada per la seva jove protagonista, Belén. Ha deixat enrere l’adolescència, però encara no és en la maduresa. Heu volgut escriure una novel·la d’aprenentatge?
Volia escriure la novel·la d’una noia que viu sola amb el pare envoltada d’adults amb interessos contraris als seus i allunyada de la mare. Els pares no sempre som capaços de protegir els nostres fills per molt que els estimem. No volia tant fer una novel·la d’aprenentatge com plasmar en una ficció lleugera una cosa que per mi era un pes i una angoixa terrible, no poder ajudar els meus fills en circumstàncies complicades.
Sangre de horchata es desenvolupa en una Barcelona una mica difuminada.
Barcelona és la ciutat on em vaig casar i on vaig tenir els meus fills. I alguna cosa té a veure la novel·la amb la realitat que vaig viure anys després d’una separació conflictiva. Reflecteix l’anquilosament d’un tipus de societat indecentment patriarcal i amb aspiracions de domini que he patit com a mare i dona. Tot i que des del primer moment la novel·la es va perfilar com una farsa. Una s’adona de seguida que els assumptes més preocupants, tot allò que té a veure amb la indefensió, només a través de l’humor pots abordar-se. Dit això, el que passa en una novel·la, com a la vida, sempre és una cosa misteriosa. I els temors d’una mare no han de correspondre’s amb la vivència dels fills. Dit això, jo estimo Barcelona i la meva vida allà. Una només pot escriure del que coneix i estima.
Manté Sangre de horchata una mica de la calidesa i la tendresa que algunes veus van destacar de la seva primera novel·la, El somier?
No són novel·les tan antitètiques, al capdavall. Les dues desemboquen en un punt salvatge cap al final. El somier d’una manera molt el·líptica es tanca amb l’abús a una nena que passa a una caseta de la platja. I tota la tendresa que la nena i la novel·la despleguen és l’embolcall que ho amaga. A Sangre de horchata aquest abús és palès, es manifesta des del principi, però la veu de la jove que ho narra és més aviat còmica, i s’hi recrea. Candidesa i tendresa són adjectius amb els quals no em vaig identificar quan vaig publicar El somier i ara tampoc. Però la innocència sí que és un motor i també una màscara necessària. A Sangre de horchata Belén és conscient des del principi d’una visió del món intervinguda, i hi juga.
Abans parlava de la seva feina a l’Institut Cervantes a Dublín, Nàpols i Bordeus. Tota una experiència.
Per mi Nàpols va ser un bany de realitat. Vaig aprendre molt en aquesta ciutat i a l’Institut. La ciutat, dolça i amarga, esdevingué una gran metàfora de la vida. Bordeus a nivell personal va ser un bàlsam, i a nivell professional als instituts de Nàpols, Bordeus i Dublín em vaig trobar amb els millors equips humans. Treballar a l’exterior per la cultura feta a Espanya i Hispanoamèrica, tant en espanyol com en les llengües cooficials del nostre país ha estat un privilegi absolut. Tot i que fer aquesta feina compatible amb l’escriptura és sempre una tensió difícil.
Ha notat un interès creixent per la llengua espanyola?
L’espanyol és una llengua molt demandada als tres països. La meva feina consisteix principalment a entendre els equips de cada ciutat i desplegar estratègies d’intercanvi amb la cultura local. Dublin, Nàpols i Burdeus són ciutats far de tradició cultural i amb una història molt important. Jo crec que són tres ciutats tan diferents que reflecteixen de manera immillorable la diversitat i la riquesa cultural d’Europa.
És vostè una escriptora en dues llengües, gallec i castellà. Tot i ser el gallec la seva llengua materna, la major part de la seva obra literària està escrita en castellà. Què la impulsa, com a escriptora, a triar una llengua o una altra?
Vaig començar a escriure i a llegir literatura en gallec i als divuit anys vaig publicar el meu primer llibre de poesia en castellà, francament per una circumstància fortuïta. D’estudiant a Santiago vaig enviar una vegada uns poemes en gallec a una revista feminista que es deia Festa da palabra silenciada. I tan silenciada, ni em van respondre! En canvi, el meu primer llibre de poemes en castellà va ser immediatament publicat per una petitíssima editorial a Madrid i aquí va començar tot. Crec que la meva prosa en castellà es beneficia de la meva condició bilingüe i puc dir el mateix de la meva obra poètica en gallec. Participar dels dos sistemes lingüístics i literaris només m’ha enriquit.
El seu darrer llibre de poemes, Un amor antigo (Galaxia, 2022), està escrit en gallec, és la poesia on se sent més a gust per escriure en la llengua materna?
Em grinyola sempre aquesta idea que només a través de la llengua materna es pot accedir a la poesia veritable. No ho crec cert. Un amor antigo va anar escrivint-se en gallec alhora que escrivia Sangre de horchata. Eren poemes que jo anava escrivint per pura necessitat, que sortia així, en la meva llengua materna, no sé si són millors o pitjors. La poesia és una cosa irracional i formal alhora. En aquests darrers deu anys, havia anat acumulant poemes en gallec sense cap intenció de publicar-los. Em vaig animar a publicar-los perquè sentia que alguns mereixien la pena, sobretot els que es relacionen amb la mort del meu pare.
La portada del llibre reprodueix una fotografia dels seus pares. Els ha volgut rendir un homenatge?
No és tant un homenatge sinó una inspiració, que torna com un ritornello. Són aquests pares nascuts al final de la Guerra Civil que no van tenir grans oportunitats però que són transmissors de gran vitalitat i energia. Van ser els nens supervivents d’un país arruïnat que es van fer pares als anys seixanta i que van aixecar els fills a força de treball i sacrifici. Si hagués de fer alguna comparació diria que aquest germen d’optimisme i salut que hi era ara està en els immigrants que s’han d’obrir camí en societats sovint esgotades.
Obres com Los versos del eunuco -Premi Hiperión de Poesia-, Los hábitos del artillero o Baleas e Baleas què tenen en comú amb Un amor antico?
Els meus últims llibres de poemes, Un amor antico i Actores vestidos de calle poc tenen a veure amb tot l’anterior. És una poesia més nua i decantada. Els meus llibres anteriors diria que són més literaris i d’aprenentatge. La poesia que m’interessa és la que desaprèn. Quan ets jove creus que saps coses i ho apliques. Amb l’experiència descobreixes que veritablement hi ha molt poc per aprendre, i aquest poc és el que importa.
L’editorial La Uña Rota ha publicat la versió en castellà d’Un amor antico. Va pensar a publicar el llibre en una edició bilingüe, com va fer amb Baleas e Baleas?
M’encantaria poder fer una edició bilingüe, sí. No es va fer perquè des del principi vam proposar-nos fer l’edició en castellà ja que acabava de sortir en gallec. M’agrada molt aquesta edició de La Uña Rota, tan senzilla i gairebé manufacturada, em recorda el meu primer llibre. Sintonitza amb la modèstia dels poemes.
Odisea definitiva, libro póstumo va ser el seu primer llibre publicat. Què recorda d’aquella època en què s’iniciava com a poeta?
Gràcies a aquell llibre vaig conèixer els meus primers còmplices a la carrera literària. A Santiago tenia relació amb escriptors com Miguel Murado, i després a Madrid vaig entrar en contacte amb Marcos Giralt, Eloy Tizón, Maite de Paz, Ramon Buenaventura, Jesús Munárriz, tota la quadra d’Hiperión, i de seguida d’Anagrama, em va fer ampliar molt el focus. Vaig començar a fer els meus primers treballs a la premsa. Va ser una època increïblement rica, de moltes il·lusions, de molta solitud també i de molta feina. Tenia divuit anys i descobrir Madrid ja va ser un no retorn. Recordo la primera vegada que vaig arribar a la llibreria Hiperión. El timbre era un petitíssim botó que estava molt a dalt situat al marc. Vaig quedar-me davant aquella porta una mitja hora plantada buscant el timbre fins que algú la va obrir.
Té pensat tornar a reflectir en la seva obra narrativa Foz, el poble pesquer de la seva infància, com a element narratiu, com va fer a El somier?
Vaig tornar a fer-ho al meu llibre de contes Podría hacerte daño. Foz i el seu mar està en tot el que escric, encara que no parli de Foz. Tot el que faig d’alguna manera té a veure amb aquell poble i amb la seva llum. Encara que plogui, encara que volin fanals i teulades, jo només recordo la llum. He escrit tant de tot això i no obstant se’m fa inesgotable, inabordable. El que és petit és immens, i a la immensitat és difícil ficar-li queixalada, cal tenir molta gana i ser molt petit. Però el que escriurem en el futur és un complet enigma. Si no fos així, l’escriptura no tindria cap interès.
