Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G
El cartell de la ferreteria del pare d’Ana, la protagonista de Cuando nadie nos nombre (Tusquets, 2023), de Luciana Sousa (Buenos Aires, 1986), diu que no hi ha res que no tingui solució. No obstant això, en aquesta novel·la, la mort del pare no es va poder evitar, ni el càncer de la seva mare, ni el caràcter del seu germà, que es va distanciar. Ella també va marxar, deu anys enrere, perquè volia allunyar-se de la família i de les ferides. Tot i això, ara torna, quan l’avi acaba de morir, no hi ha escoles per falta de nens, gairebé tots els adults se n’han anat perquè les màquines fan la seva feina i casa seva està a la venda.
El retrobament de l’Anna amb la seva mare i la seva àvia al poble obre la porta als secrets familiars i instaura el silenci entre elles. La protagonista adverteix el pas del temps sobre tot allò que va conèixer i percep que, encara que tornem al nostre passat, no ho podem recuperar tot. La relació amb la seva mare és tensa, per això es recolza més en l’àvia, que sembla tenir Alzheimer i no vol continuar vivint. Segons l’Ana, el cap de la seva àvia és com el saló de la casa, on s’amunteguen objectes arbitraris que apareixen i desapareixen o com un volcà que desperta després d’anys.
Anna sap que aquest no és el seu lloc ni la seva ciutat. Hi ha coses que li agradaria explicar a la seva mare i a la seva àvia, però no ho fa perquè hi ha una barrera entre elles. «Ana, la història fa oblits», li diu la seva mare. La ruptura total del llaç es produirà amb la mort de l’àvia, que es preveu propera. Per això Ana pensa que la mort no és un aprenentatge, sinó el final, l’única certesa. I quan aquesta arribi, es pregunta què passarà amb aquestes paraules que formen part del llenguatge familiar i què passarà amb ells mateixos quan ningú no els esmenti, igual que les paraules.
Aquesta és una història on aparentment no passa res. És una intromissió del lector, a través del narrador, a la rutina d’aquestes tres dones mentre es decideix el futur de la casa i, per tant, de la pròpia família. El narrador s’introdueix a l’ambient i es mimetitza per relatar des de dins els silencis i l’espera del final. No obstant, el lector potser troba a faltar alguna cosa més que faci que la història sigui més rodona.
