Tot i que en castellà es poden trobar força llibres d’Anna Maria Ortese, El mar no banya Nàpols, amb una bona traducció d’Alba Dedeu, és el primer que podem llegir en català, publicat a Edicions del Cràter. El llibre aplega cinc narracions, escrites en moments diferents i de temàtica diversa. Es tracta d’una de les seves primeres publicacions i li va comportar rebuig, fins al punt de marxar de Nàpols i no tornar-hi, entre altres coses perquè la darrera part del llibre és una crònica poc amable sobre diferents companys de professió vinculats a la ciutat
En aquest llibre hi ha poca tendresa, hi surt de tant en tant el concepte de plebs, que també sura als llibres d’Elena Ferrante. Aquesta mirada poc comprensiva vers la misèria humana, amb una evident manca d’empatia, m’inquieta, tot i que l’entenc. Hi ha autores i autors que, malgrat els tristos i miserables ambients on situen les seves narracions, saben trobar espurnes de grandesa a tot arreu.
Anna Maria Ortese.
Tan sols un dels textos és narratiu, la resta els situaria més aviat en l’àmbit del periodisme i algunes situacions m’han recordat força articles d’Irene Polo, com ara aquell en el qual Polo parla de l’Asil del Parc o un altre en el qual escriu sobre els empenyoraments. Polo creia que el periodisme no era ben bé literatura, va morir molt jove i potser hauria canviat d’opinió i fins i tot potser hauria escrit novel·les. Malauradament no ho podem saber. Ortese va viure més anys, amb alts i baixos, pel que fa a la professió. Jo crec que el bon periodisme també és literatura, un altre tema és el qualitatiu i la intencionalitat.
El títol del llibre és real i simbòlic al mateix temps. No crec que Ortese sigui una escriptora massa llegida a casa nostra, he llegit ressenyes sobre aquest llibre però aporten poca cosa sobre l’obra de l’escriptora, en general. Ortese va néixer el 1914 i va morir el 1998, no fa tants anys, no recordo haver llegit massa articles sobre ella quan va morir. En algunes referències la situen en una família modesta però això és relatiu, considerant l’època. Va ser la cinquena de sis germans, la família canviava sovint de residència, va estudiar de forma una mica atzarosa a Trípoli, també piano. Va abandonar els estudis de joveneta i es pot dir que va ser autodidacta, va aprendre espanyol i francès pel seu compte.
L’any 1935 va començar a publicar poemes i a col·laborar en revistes literàries, va vitjar força i va escriure reportatges diversos. Des del 1975 va residir a Rapallo. Era una dona solitària, no es va casar i va tenir polèmiques i topades amb el món intel·lectual italià del qual es va anar allunyant. La seva obra s’ha recollit en diferents idiomes tot i que aquest llibre, de 1953, és el primer que surt en català, esperem que no sigui el darrer. En castellà es pot trobar a Minúscuila, am traducció de Francesc Miravitlles. Se la considera una escriptora inclassificable, molt personal i polièdrica.
