Una visió romàntica de l’educació

Manel Haro / @manelhc

Perquè la docència sigui vocacional, penso que hi ha d’haver un component romàntic en la idea de l’educació. Una persona pot esdevenir professora per moltes raons, i una d’elles és la passió per ensenyar, per transmetre uns coneixements i unes aptituds (ara se’n diu sabers i competències) a uns alumnes que, en el millor dels escenaris imaginats, sempre recordaran la seva etapa d’estudiants i els professors que els van marcar. La realitat del dia a dia a les aules no és tan romàntica, però això no implica que un docent hagi de renunciar a creure-hi.

A La hora de clase (Anagrama, amb traducció de Carlos Gumpert), el psicoanalista italià Massimo Recalcati (1959) comparteix el que ha de ser, segons ell, la figura del docent i la transcendència que té l’espai i el temps compartit amb els alumnes. La base és clara: una classe de seixanta minuts pot marcar o canviar una vida, i posa com a exemple una professora que va tenir quan ell era un jove estudiant. En aquest breu assaig l’autor reflexiona a bastament sobre la transferència de coneixements de professor a alumne.

A partir d’una anècdota del Banquet de Plató amb Sòcrates com a protagonista, Recalcati explica que cada estudiant ha de trobar el seu propi camí cap a l’aprenentatge. El docent no ha de marcar aquest camí, no he de caure en la trampa de repetir any rere any uns esquemes, metodologies i coneixements que ell mateix va heretar en el passat. Més aviat al contrari, ha de mirar d’allunyar els seus alumnes de qualsevol pla traçat prèviament per tal que ells trobin allò que realment els interessi, els motivi i els determini.

Dit d’una altra manera, i seguint l’exemple de Sòcrates, la transferència de professor a alumne només és possible en el sentit que un docent ha de construir les circumstàncies adequades perquè aquests camins alternatius s’activin. I això és possible -sempre segons Recalcati- entenent que l’aprenentatge té o pot tenir un component d’erotisme. Els alumnes han de sentir-se seduïts per aprendre, identificar què els motiva i endinsar-s’hi.

D’alguna manera, tota aquesta filosofia de l’educació encaixa prou bé amb els nous currículums, però topa amb la realitat de l’aula. Qualsevol docent que llegeixi aquesta ressenya o el llibre de Recalcati sabrà que no és senzill portar aquestes idees (romàntiques, idealitzades) a la pràctica. Ara bé, La hora de clase no és cap manual, no pretén donar indicacions de com ser un bon docent, sinó que recull una sèrie d’idees, no per aplicar-les fil per randa, sinó per adoptar una nova predisposició a l’aula.

És en aquest sentit que el llibre de Recalcati m’ha semblat interessantíssim, perquè obre la porta a pensar quin és el llegat que realment els docents volen deixar als seus alumnes, de quina manera els poden ajudar a trobar el seu camí (per molt utòpic que sembli, donada tota la diversitat que hi ha a les aules) i, de pas, valorar si té gaire sentit allò de dedicar l’hora de classe a fer una classe magistral, teòrica, que els estudiants memoritzaran per superar un examen i oblidar després. El que llegim en aquest llibre, doncs, sembla més una educació per a la vida, sense menysprear en cap moment els continguts de cada matèria.

Vivim una època en què sembla que l’educació està en crisi i potser, més que en crisi, es troba en un punt d’inflexió sense el consens necessari per trobar la millor manera d’aprofitar el canvi de paradigma a què ens aboca la societat. No tot està perdut, ni de bon tros, però cal justament el que demana Recalcati en aquest llibre: deixar enrere esquemes heretats del passat i construir els nostres propis camins, també com a docents. Potser calen utopies per canviar i millorar una mica la realitat. Aquí rau el valor de La hora de clase.