Els llibres de Maria Belmonte tenen un encant especial, barregen opinions, informació històrica, la seva experiència viatgera i una descripció encisadora dels llocs relacionats amb el contingut. I tot plegat amarat d’una poesia especial que potser és el que me’ls fa tan atractius. Possiblement per als qui coneixen els llocs descrits i viscuts, el llibre tingui un valor diferent, però, fins i tot si els llocs es desconeixen, i malgrat que potser no tindrem ocasió d’anar-hi, no hi fa res. El plaer lector és important, sigui com sigui.
Al volum El murmullo del agua (Acantilado) Belmonte no se centra en una localització geogràfica, en un trajecte concret, sinó que pren el tema de l’aigua com a element central del contingut. L’aigua ha tingut relació, des de l’antigor, amb totes les civilitzacions, en aquest llibre ens endinsem en la seva relació amb les divinitats, amb la religió, a través de diferents períodes; el llibre se centra en l’inici en Grècia i Roma i ens porta fins al Renaixement i el Barroc, bàsicament situant-nos a Itàlia.
Després d’una introducció passem per Grècia, on fonts, coves i nimfeus poblaven l’imaginari d’un món mític evocat pels poetes i narradors. Roma ens aporta el pes civilitzador en el qual ja trobem enginyeria aplicada, arquitectura pràctica, a través, per exemple, dels aqüeductes. Les ciutats romanes requerien infraestructures com ara clavegueram, banys i termes. Tot i que els poderosos també la feien servir com a mostra de la seva riquesa, amb espectaculars espais i jardins a les mansions de luxe. Resulta molt evocadora la referència a la vil·la Pliniana.
María Belmonte.
Ja en el Renaixement ens ensopeguem amb Petrarca, en la recerca de manuscrits clàssics, tot i que ens apartem, en aparença, de l’element central del llibre. El pas pels jardins renaixentistes ens retorna a l’harmonia i la purificació i al protagonisme de l’aigua. I acabem en el Barroc, en una Roma papal en la qual s’opta per la construcció de noves fonts ornamentals, plenes d’obra escultòrica que mostra el poder terrenal dels qui les han encarregat.
Seguim els passeigs de l’autora per llocs diversos, alguns ben populars, com la Fontana di Trevi, però també per indrets menys coneguts i més recòndits. Ens ensopeguem amb un munt de referències i a vegades no resulta senzill orientar-nos en l’imaginari de Belmonte. Crec que en més d’una ocasió es deixa una mica de banda el tema central per a diversificar-se a través de personatges i indrets diversos, sobretot en els capítols del Renaixement i el Barroc. Malgrat tot, paga la pena, el plaer de la lectura ens atrapa, sigui com sigui.
L’aigua pot esdevenir una de metàfora del poder papal. Un dels apartats, molt interessant i extens, és el que ens evoca la figura del gran Bernini, tan implicat en la construcció, entre altres elements, de fonts monumentals. El llibre ens ofereix un epíleg interessant i referències al món contemporani, com ara un apunt personal sobre la pel·lícula La gran bellesa. L’autora també s’endinsa en les seves experiències personals. El llibre, al capdavall, ens fa connectar amb l’experiència pròpia, amb les ‘nostres’ fonts, monumentals i populars, i amb el nostre propi imaginari.
