Isidre Grau (Sabadell, 1945) és un dels escriptors catalans amb una trajectòria més sòlida i consolidada. Va ser membre del col·lectiu literari català Ofèlia Dracs. Té publicades gairebé una vintena de novel·les, entre les quals cal destacar la pentalogia d’Els colors de l’aigua (Premi Sant Jordi 1985). També s’ha dedicat a la narrativa breu, tant des de l’escriptura creativa (recopilada a La pell dels anys. Contes 1981-1994 i ampliada amb El dia de l’incident i Pinyols madurs) com des de l’estudi d’aquest gènere, ja que ha estat professor a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès (L’arquitectura del conte i La maleta de l’escriptor).
El 2015 obre una línia memorialista amb Primer paisatge, on ens presenta els records d’infància ficcionats, i el febrer de 2025 completa aquesta línia amb la memòria familiar Què ens queda dels nostres (Edicions Trípode), un seguit de vivències que dibuixen una època on molts lectors s’hi podran reconèixer.
El primer tema que m’agradaria tractar fa referència al títol, per la força que destil·la aquest pronom «ens», que apropa molt més al lector el missatge que pretens transmetre.
Aquest títol és el que se’m va imposar des de dins quan vaig abordar el tema. Expressa la intenció de fer memòria de les influències rebudes durant la infància i la primera joventut, allò que continua als nostres fonaments. Que hagi mantingut aquest títol és per convidar al lector a fer-se una pregunta semblant, si aquesta és la seva voluntat (sense forçar-lo).
És un intent de fer balanç de la vida viscuda?
No vol ser cap biografia, ni autobiografia, que haurien d’entrar en molts més aspectes de la vida, amb un altre sentit del pas del temps, amb més fets viscuts. Podríem dir que és una evocació dels impactes emocionals, d’allò que ha fet forat en la nostra manera de ser.
L’obra està estructurada en tres apartats. En el primer, «Apunts del paisatge viscut», elabores una acurada descripció de l’escenari per on ens mourem. Què ens pots dir d’aquesta primera part?
En bona part, aquest bloc inicial estava inclòs al meu llibre Primer paisatge, i si aquí l’he recuperat, i ampliat, és per emmarcar la veu del narrador. No volia parlar de mi -res de fer autobiografia!-, però sí que havia de situar-me en el temps i l’espai. Em va semblar que així adquiriria més sentit tot el que pogués dir de la família.
La segona part, «L’enamorat en guerra», se centra més en els temps convulsos de guerra i postguerra, i sobretot coneixerem els teus pares.
En la seva correspondència hi ha l’origen d’una família i m’agradava reflectir aquest moment fundacional, que si no hagués existit, tot hauria estat molt diferent i, per exemple, jo no hauria nascut. Sempre he disposat d’unes cartes (sobretot les escrites pel pare, perquè les de la mare es devien perdre en algun lloc del front) que em van ajudar a entendre’ls. Hi ha circumstàncies biogràfiques que són determinants. I sobretot té interès per contrastar una època en què neixen les il·lusions i quan s’imposen les realitats més dures.
Foto de Sora Ndiaye.
Com has destriat els fragments epistolars de les cartes reals que s’enviaven durant el festeig?
Les cartes no tenen un interès literari estricte, tan sols vivencial, i no podia pas reproduir-les senceres, amb el risc de cansar el lector. Les he treballat combinades amb la veu d’un narrador que en va extraient allò més significatiu, tot conservant l’estil amb què van ser escrites. Volia descriure el teixit sobre el que es va construir la futura relació.
Tornant a l’estructura del llibre, el darrer apartat té quatre seccions. A la primera ens parles del pare, un home fort que amb el pas dels anys es va anar arronsant?
Aquest és l’apartat principal del projecte, la raó de posar-m’hi. Vaig centrar-me en les quatre persones que van ser determinants en la meva educació afectiva i vaig decidir que les evocaria a partir de les circumstàncies de les seves morts, espaiades en el temps. El pare va ser el meu primer mort, en plena joventut meva, i de manera tan imprevisible que va ser un cop molt dur per a tots. Podia tenir una fortalesa física, però era de caràcter reservat, contradictori, amb poca tendència a intervenir en la vida domèstica. Una passivitat que no és el que esperes d’un pare.
Després tenim l’àvia, el pal de paller de la família. És una de les morts que van marcar més un canvi en el dia a dia?
Sí, ella va sobreviure cinc anys al seu fill i va demostrar sempre una certa sobrietat, una manera de saber estar que per a una criatura sol ser molt important. Però que jo admirés el seu tarannà fort, no exclou que li reconegui algunes possibles mancances. En efecte, la seva pèrdua va significar un punt d’inflexió, sobretot per a una filla massa sobreprotegida.
El focus narratiu se centra després en la mare. La descrius com una dona treballadora però potser també adusta, amb qui no vas acabar d’establir el lligam d’afecte maternofilial que suposadament s’espera d’un fill…
Era dona molt treballadora, esforçada en tot el que feia, però massa marcada per unes pèrdues familiars traumàtiques. No era que fos adusta, sinó més aviat massa patidora, d’aquelles que pensen en totes les desgràcies possibles i no encomanen l’alegria de viure que solen necessitar les criatures. Encara em sap greu que ella no vagi poder aprofitar millor els seus bons moments.
Fotos de Sora Ndiaye.
I per acabar tenim la tieta, la dona a qui s’atribuïa un caràcter feble però que va sorprendre amb una fortalesa insospitada.
Gairebé responia als tòpics de la Tieta del Serrat, en el sentit de ser la dona que no es va moure mai de casa seva, que semblava fràgil i inestable, però que després de la mort de la mare, va treure la seva personalitat positiva i es va fer estimar i respectar per tothom. D’ella me’n va quedar l’empremta d’aquells afectes senzills, estimulants, que t’eixamplen les ales.
El que m’ha cridat l’atenció és que aquests personatges de la tercera part apareixen en el mateix ordre cronològic amb què es van produir les seves defuncions.
Sí, per mi va ser una elecció lògica, ja que marcava el pas del temps, i perquè així no seguia cap ordre d’importàncies afectives. Que els dos primers difunts els tinguis en cinc anys, quan encara ets jove, i que els altres dos t’arribin més de trenta anys després, quan ja estàs en la maduresa, estableix moltes diferències. El pas del temps és molt important en la vida de tots.
Al llarg de la narració no busques ni la complaença vers el passat ni fer un cant a la nostàlgia, sinó que intentes retratar el que era i el que passava.
Crec que el fil conductor del llibre són els impactes emocionals perdurables, i els considero una matèria prou delicada i complexa per no jugar-hi gratuïtament. És difícil parlar d’objectivitat quan ens referim a les emocions, però per aquest motiu, i pel meu criteri de responsabilitat personal, no em passava pel cap abusar dels sentiments fàcils. Potser molts no s’ho creuran, però mai no m’ha agradat recórrer a la llàgrima fàcil, ni recrear-me en la nostàlgia d’èpoques passades.
Allunyar-se del tòpic «abans es vivia millor»…
Abans no vivíem millor. La veritat és que soc contrari a la complaença en el que era i ja no és. Prendre consciència d’on vens és indispensable per viure millor el present, amb molta més força. Per tant, he procurat treballar els records amb la màxima equanimitat possible.
Podríem dir que Què ens queda dels nostres és un llibre de memòries que centra l’evocació en els altres, i no pas en l’autor de la narració?
Més que un llibre de memòries, és un llibre que fa recompte dels aprenentatges rebuts. Potser és que, per damunt de tot, vull encomanar el coratge de viure lúcidament i amb energia per superar qualsevol dificultat.
