Domenico Starnone (Nàpols, 1943) és un escriptor i guionista italià. Va ser professor de secundària durant anys i s’ha interessat per la relació entre oralitat i escriptura en l’ensenyament de l’italià. Ha col·laborat en revistes i diaris. L’any 2001 va guanyar el premi Stregga i ha escrit per al cinema i la televisió. Té una obra extensa, com a narrador i assagista. En una tria a l’atzar m’he ensopegat amb el seu llibre Ataduras, publicat per Lumen amb traducció de Celia Filipetto.
Hi explica la història d’un matrimoni jove, amb dos fills, i la seva crisi. La novel·la té tres parts diferenciades en les quals es dona veu, respectivament, a la dona, al marit i a la filla. L’home, amarat per la rutina, s’embolica amb una dona més jove, i la difícil reacció de la dona mostra les esquerdes d’una relació complexa.
Domenico Starnone.
La temàtica ha estat tractada en moltes ocasions i de moltes maneres. El fet d’estar molt ben escrit fa que el llibre inquieti i emocioni, fins i tot quan, en molts moments, ens sentim lluny dels seus protagonistes. El que fem té conseqüències, en aquest cas, damunt dels fills. Cal reconèixer el valor d’entrar a fons en una temàtica poc original. L’autor escriu en primera persona i això acosta el text als lectors. Els conflictes no es resolen i s’arrosseguen al llarg d’unes vides que acaben surant en la mediocritat.
Els personatges intenten explicar-se i justificar-se, però, al capdavall, mostren una gran incapacitat per acceptar de forma positiva la seva situació i els pares manipularan de moltes maneres els fills, fins i tot de forma no volguda. Així i tot, el de menys potser és l’argument, la grapa de l’autor és explicar-nos els fets d’una forma personal i ben resolta, considerant la situació i dèries dels personatges.
Molts temes, més enllà de la relació de parella, conflueixen a la novel·la: les dificultats per a trencar amb la rutina i començar de nou, els riscos dels trencaments, les víctimes innocents, que segurament perdran la innocència davant de la realitat. La complexitat humana inquieta, de forma inevitable, en moltes ocasions.
