Hi va haver una època en què tot el que tenia a veure amb les dones era explicat només per homes, amb tots els biaixos d’una societat patriarcal i masclista. ¿Com poder entendre els neguits vitals de les dones, en aquells temps d’opressions, si no eren elles qui articulaven la seva veu? Aquesta és una de les preguntes que es fa Virginia Woolf (1882-1941) als textos d’Una cambra pròpia (La Temerària Editorial en català amb traducció d’Helena Valentí i Debolsillo en castellà amb traducció d’Ana Mata). De fet, amb molta ironia, l’autora recorda que qualsevol home (capellans, novel·listes, sociòlegs, periodistes o, fins i tot, individus sense cap formació) tenia alguna cosa a dir sobre les dones i es creia un expert en la matèria.
Woolf es disgusta del fet que els homes tinguin el poder per decidir-ho tot, però no entén que aquest privilegi no els eviti estar sempre enfadats quan parlen d’elles. L’autora considera que quan un home dictamina la inferioritat de les dones en el fons d’allò que parla és de la seva superioritat com a home. És a dir, necessita l’oposició de les dones, de la seva suposada debilitat, per sentir-se més segur (d’aquesta manera s’explica, ens diu, que els moviments totalitaris, encapçalats per homes, necessitin reduir les dones a espais molt petits).
Aquest llibre, que ha esdevingut un clàssic de la literatura feminista, barreja ficció i no-ficció per retratar i denunciar la situació de les dones, tant al llarg de la història com durant l’època de Woolf. Sembla impossible de pensar ara, però en aquests textos ens trobem amb dones que no podien accedir a les biblioteques universitàries, perquè aquest era territori exclusivament masculí. Woolf es pregunta per què els homes poden beure vi i les dones només aigua, o si té menys valor una dona de fer feines que ha criat vuit fills que un advocat que ha fet diners amb la seva professió. Fins i tot es pregunta en quines condicions devien viure les dones per haver llegat a la història tan poca literatura, en comparació amb els homes.
Virginia Woolf.
L’autora ho té clar, si una dona no podia assolir l’èxit de Shakespeare era perquè no li estava permès: «un geni com el de Shakespeare no sorgeix entre gent que es mata doblegant la carcanada, entre gent sense educació i servil.» Les dones no formaven part de la cultura, no apareixien als llibres d’història. Una dona que nasqués, al segle XVI, amb talent literari era una desgraciada, assegura Woolf. Tot plegat davant la indiferència del món -que Woolf anomena hostilitat-, la de Flaubert, Keats i tants d’altres que no van fer res per canviar les coses.
L’única manera que tenien les dones d’escriure, durant segles, era a través de les cartes, fins que les dones de classe mitjana van començar a escriure, les precursores que van fer camí perquè existís després una Jane Austen o una Emily Brontë, les primeres escriptores que escrivien com a dones i no a la manera dels homes. Fins a Austen, en la literatura, les dones només es relacionaven amb el sexe masculí: eren filles, esposes o mares d’un personatge masculí, però amb Austen, les dones podien ser amigues d’altres dones, ens explica Woolf.
Aquesta cambra pròpia del títol és un dels requisits indispensable perquè les dones puguin tenir el seu espai, ser lliure i poder escriure. Cal això i almenys cinc-cents lliures, per tenir una mica d’autonomia, ens diu l’autora. Aquest és un llibre interessantíssim, no només pel valor testimonial que té, sinó també perquè ens fa reflexionar sobre la relació entre dona i cultura (sobretot, literatura) al llarg del temps. I és un estímul per tirar molts fils i llegir o rellegir grans autores, com Austen o Brontë.
