Hi ha una frase molt coneguda del filòsof francès Hippolyte Taine que diu que viatgem, no per canviar de paisatges, sinó d’idees. Soc dels viatgers romàntics que considera aquesta sentència una mena d’oracle, la recerca de nous entorns per activar noves sensibilitats i perspectives. Dues persones no veuen mai el mateix paisatge, perquè la mirada està condicionada per molts factors que són diferents en cada individu (l’experiència viscuda, els gustos, l’estat d’ànim…).
Així, doncs, una exposició com la de la Sala Parés de Barcelona, que porta per títol Si un arbre cau al bosc, és un bon estímul per reflexionar sobre la nostra mirada al paisatge. De fet, sobre la nostra percepció en general. El títol parteix d’una curiosa anècdota, de gran importància filosòfica, quan una revista va preguntar, el 1883 el següent: si un arbre cau en un bosc on no hi ha cap ésser, faria algun so? Un any més tard va arribar una resposta: la caiguda de l’arbre produeix una vibració a l’aire, que sense cap oïda que la pugui percebre, fa que no es produeixi cap so.
Federico García Trujillo. ‘Vaccuflex 3’, 2020.
És a dir, allò que no es percep no existeix, almenys per a nosaltres. La mostra de la Sala Parés -comissariada per Gisela Chillida– és col·lectiva, reuneix el talent de sis joves artistes, que han posat la seva mirada en el paisatge i en la manera com aquest és percebut. Ells són Marc Ávila Català (Barcelona, 1992), Ana Císcar (Valencia, 1993), Núria Farré (Barcelona, 1992), Federico García Trujillo (Tenerife, 1988) i Nil Safont (Barcelona, 1995). Les seves obres, com apunta Chillida, conviden a considerar la importància de l’observador en la creació, comprensió i representació dels territoris.
En l’obra de García Trujillo veiem que el color sempre pren un protagonisme especial. La Sala Parés ens informa que la seva producció se situa entre la construcció de pensament i la investigació formal dels materials, explorant territoris com la història de la pintura, la memòria o l’anàlisi documental. Posem com a exemple l’obra Vaccuflex 3, aquí exposada: veiem un grup d’homes sobre un entramat de tubs de plàstic que els mantenen surant sobre l’aigua. Un color entre groc i taronja determina l’escena.
Marc Ávila Català. ‘S:T’, 2024.
Què hi percebem, doncs? ¿Un grup d’homes passant-s’ho bé en un estiu de fa trenta anys? Una escena que mai va passar? Una degradació de la memòria? ¿Un joc per activar el nostre pensament i buscar la interpretació en la nostra experiència? ¿Una reflexió sobre com es distorsiona la realitat? Qualsevol d’aquestes percepcions poden ser bones, perquè aquí rau el sentit de l’art: l’ull de l’espectador completa l’obra.
Fixem-nos ara en l’obra de Nil Safont, Esperant el camió dels gelats. Què hi tenim? Un grup de nens entretenint-se mentre esperen, sense que se’ls vegi el rostre, bé perquè estan desdibuixats o perquè un objecte ens els tapa. D’aquest artista ens diu la Sala Parés que treballa sobre temes estretament lligats a les diferents quotidianitats que descobreix en diferents contextos socials, a través d’un llenguatge visual que pugui sensibilitzar, i centrant-se en temes que giren al voltant de l’educació, l’adoctrinament i el comportament humà i la relació amb les figures de poder que l’envolten. ¿Què representa, doncs, aquest paisatge humà de nens sense rostre que esperen un gelat?
Núria Farré. Detall de l’obra ‘Història d’amor’, 2023.
En el quadre que aquí tenim de Marc Ávila Català, veiem la part del darrere d’un cartell d’Ikea. No porta títol, però pertany a una sèrie sota el paraigua temàtic del capitalisme. Què hi tenim? ¿Un exemple del paisatge industrial d’una ciutat? D’un parc comercial, potser? ¿Una reflexió sobre com el capitalisme, en el fons, ens dona l’esquena? ¿O és un retrat humà de la mena de buidor existencial que sovint ens empenta a anar a aquestes macrobotigues per trobar una mica de consol i entreteniment?
D’altra banda, Núria Farré busca amb la seva obra una relació entre introspecció i expressió artística. El seu quadre Història d’amor n’és un bon exemple: un home assegut i sol que té la mirada perduda, almenys no ens mira a nosaltres. Fora d’aquest marc hi ha una natura exuberant, acolorida i, a sota, l’ombra, vermella, d’una dona. ¿Veiem una història d’amor satisfeta, feliç, trencada, impossible, un somni d’allò que podria haver estat? Novament, la sensibilitat de cada espectador decidirà quin és el sentit d’aquest paisatge.
La cinquena artista, Ana Císcar, parteix de l’apropiació de fotografies antigues, d’arxiu i de premsa, que trasllada al llenguatge plàstic mitjançant el muntatge de les imatges, desdibuixant, recomponent i juxtaposant els originals. D’aquesta manera, la valenciana explora el valor de la imatge i el potencial narratiu que té. L’exposició, que es podrà visitar fins al 31 d’agost, és una oportunitat de conèixer l’obra de creadors joves i de reflexionar sobre la manera com nosaltres manipulem la realitat del nostre entorn a través de la nostra mirada. Cada paisatge és nou, fins i tot si l’hem visitat més d’una vegada.
