Retorn a la solitària casa familiar

Sergi Garcia

L’estrena recent de la seva adaptació cinematogràfica és un dels bons motius per llegir La casa (2015), obra d’un dels autors més brillants i personals del món actual de les vinyetes, el valencià Paco Roca, publicada com totes les seves obres, per l’editorial Astiberri. L’artista té una llarga i consolidada carrera en el camp dels còmics amb títols com Arrugues (2007), Los surcos del azar (2013), Regreso al Edén (2020) o el seu darrer treball, El abismo del olvido (2023),on col·labora amb el periodista Rodrigo Terrassa.

Un cop llegida aquesta amena i poètica obra, podem afirmar que els seus nombrosos guardons, com el Premi Romics al millor còmic europeu del saló del còmic de Roma o l’Eisner, un dels més prestigiosos atorgats per la indústria nord-americana, a la millor edició de material internacional, són ben merescuts.

La casa ens proposa un viatge emocional al cor d’una família en procés de superació per la pèrdua del pare, protagonista d’una història que compartirem a partir de la memòria íntima dels seus tres fills, reunits a l’habitatge familiar per decidir què fer amb ella. Allà, la presència molt viva del seu pare els ajudarà a fer front al seu dol i els farà qüestionar certs misteris sobre la seva existència.

L’aparent senzillesa amb què ressona la història d’un home comú, al qual arribarem a conèixer i apreciar, és, a parer nostre, una de les principals virtuts d’aquest llibre. El relat alterna el present i el passat de la memòria familiar, fent un ús molt convincent dels flashbacks i de línies de diàleg de gran autenticitat i vivesa expressiva, oferint-nos una visió calidoscòpica i necessàriament contradictòria d’una vida que haurem de reconstruir en bona part a partir dels silencis, d’allò que els personatges callen.

La maduresa artística de l’autor, palesa en la perfecta simbiosi de text i imatge, aconsegueix que la narració flueixi de manera natural i pausada, al ritme que marquen els canvis de l’entorn natural on se situa l’acció, un personatge més d’aquesta història. Roca adequa, de manera molt encertada, el ritme de cada seqüència gràcies a l’ús de la dilatació del temps narratiu i a magnífiques metàfores visuals, aconseguint un to poètic que transmet les emocions que viuen i rememoren els personatges d’aquesta història coral. Sense oblidar l’ús del color, que identifica els diferents moments en què se situa l’acció, potenciant els seus efectes dramàtics.

Ja des de la primera escena, una delicada seqüència sense text, Paco Roca atrapa el lector, que acompanyarà als personatges en la seva cerca de respostes i a temes de gran transcendència humana: l’inevitable pas del temps, la significació de l’existència o l’amor filial. És aquesta universalitat del missatge el que permet a l’obra ser gaudida per qualsevol lector, més enllà dels seus referents culturals.

El llibre, a més, aixeca, a partir d’aquest retrat íntim d’una família, una sentida crònica social de l’Espanya de la postguerra, dels seus anhels i somnis de llibertat, que la connecta amb les indagacions i reflexions sobre el nostre passat recent de moltes altres obres de l’autor.

Com ja s’ha esmentat, en les belles metàfores visuals que l’autor ens regala, percebem la voluntat exploradora de qui coneix els codis de l’art seqüencial, però no es conforma amb els seus convencionalismes, sorprenent a vegades el lector amb decisions creatives que aporten riquesa a la narració, però que mai posen en risc la seva claredat expositiva. Com l’autor ha afirmat en més d’una ocasió, el seu objectiu sempre ha estat arribar al públic en general, fins i tot a les perssones que no acostumen a llegir còmics.

És en el marc d’un món rural, indiferent a les tristeses i alegries humanes, veritable àncora vital dels personatges d’aquesta història, inicialment arrabassats per les circumstàncies viscudes, on trobaran i trobarem, nosaltres lectors, el camí d’acceptació del temps fugisser, el que la màgia narrativa d’un artista ha fet fluir fins a una seqüència final que tanca de manera magistral aquesta obra.